Un govern de noms llargs

 

En mig de l’enrenou de les eleccions catalanes i mentre els partits preparen les pròximes eleccions generals, el nou govern de la Generalitat ha fet 100 dies, temps en què ha començat a definir una nova agenda política.

Les eleccions valencianes del passat 24 de maig es van caracteritzat per vuit fets, que expliquen i condicionen les dinàmiques de govern, de majories parlamentàries i de la pròpia oposició en aquests moments. 

Primer, per l’afonament del PP, que va perdre el 40% dels diputats que tenia i prop de la meitat dels vots de 2011. 

Segon, pel retrocés de les dos forces que tradicionalment han governat la Comunitat Valenciana (PP i PSPV-PSOE), que passen de tindre el 79,4% dels vots (88% de la representació) el 2011, a sumar menys del 48% dels vots i el 54% dels escons. 

Tercer, per una major fragmentació electoral i parlamentària, sobretot en l’esquerra, i l’accés al parlament de dos noves forces polítiques (C’s i Podemos) amb un resultats importants, però inferiors als que els anunciaven les enquestes. 

Quart, per la pèrdua de representació parlamentària d’EU per primera vegada des de la constitució de les actuals Corts Valencianes el 1983. 

Cinqué, pel descens del PSPV-PSOE que perd la quarta part dels vots que tenia el  2011 i quasi una tercera part dels diputats. 

Sisé, per l’augment substancial de Compromís que incrementa en un 150% els vots de 2011 i triplica la representació parlamentària. 

Seté, pel manteniment del PP com a primera força del bloc de la dreta (el PP té dos terceres parts del vot conservador i Ciudadanos una tercera part); i del PSPV-PSOE com a primera força de l’esquerra (els socialistes tenen prop del 38% del vot progressista, Compromís un 34%, Podemos el 21% i EU quasi el 8%). 

Vuité, per la configuració d’una majoria parlamentària progressista clara (55 escons de les forces d’esquerra i 44 les de dreta), encapçalada pel PSPV-PSOE, fet que ha fet possible un nou govern de la Generalitat. 

El govern dels noms llargs 

Una de les particularitats del nou govern és la profusió de noms llargs en la denominació de les conselleries i, especialment, la singularitat de passar de noms genèrics merament descriptius de la matèria o funció de què s’encarregava l’organisme a una decidida voluntat d’adjectivar categories i d’especificar de manera concreta els assumptes de què s’ocupen els departaments del Consell. 

Així, trobem que la referència tradicional a Afers Socials és substituïda per Polítiques Inclusives, la d’Economia esdevé Model Econòmic i Economia Sostenible, Indústria passar a ser Sectors Productius, Sanitat í Salut són Sanitat Universal i Salut Pública, Territori es converteix en Vertebració del Territori,  Agricultura incorpora també Desenvolupament Rural, i Medi Ambient afegeix Canvi Climàtic. S’incorporen, com a novetat, noms molt significatius com ara Igualtat, Reformes Democràtiques, Llibertats Públiques, Transparència, Responsabilitat Civil i Participació, si més no. I, finalment, es mantenen sense alteració categories com Hisenda, Justícia, Administració Pública, Educació, Investigació, Cultura, Esport i Cooperació.

Tenint en compte que hi ha poques conselleries, es pot entendre algunes de les bromes, no sempre benintencionades, que feien servir els funcionaris autonòmics les primeres setmanes del nou govern sobre l’exagerada dimensió dels noms en moltes de les targetes de presentació dels nous càrrecs. Ara bé, bromes costumistes al marge, l’ús inusual d’adjectius i la incorporació de nous conceptes no és una qüestió menor. Tot el contrari, és tot una declaració d’intencions sobre els sentit de les polítiques que els responsables del nou govern diuen que volen dur a terme i l’expressió de la voluntat de ruptura amb el model de polítiques públiques en benefici d’interessos privats, la corrupció, el malbaratament de recursos públics i l’arbitrarietat que han caracteritzat els governs del PP. Els noms llargs tracten, així, de delimitar i fixar l’orientació de l’agenda pública del nou govern.

Considerat això, els noms llargs expliquen també la raó última, primigènia i urgent, sobre la qual s'ha de sostindre la coalició de govern durant tota la legislatura: cal fer un esforç conjunt i col·lectiu, que no pot ser protagonitzat per cap força política en concret, per a superar el desastre dels 20 anys de govern del PP en tots els àmbits de la vida social, econòmica i política de la Comunitat Valenciana i, en conseqüència, els partits del govern han de treballar bé i acordadament per evitar que el PP torne a governar la Generalitat en molt de temps. Un repte que demana molt de trellat i capacitat d'iniciativa concertada.

L’oposició encara no sap què és 

Val a dir que, el nou govern, durant els 100 primers dies ha tingut a favor el desconcert absolut i la insubstancialitat que domina en l’oposició. El PP, encapçalat per la hooligan Isabel Bonig, ¿mentres esperen María José Catalá?, encara no ha estat capaç de fer o dir res que haja emocionat ningú, ni tan sols als seus i sent cada vegada amb més força l’alé de l’increment de les expectatives de Ciudadanos a Madrid (i, per extensió, a la Comunitat Valenciana). La credibilitat d’aquest partit està per terra i, per tant, la ciutadania (llevat dels fidels) no atorgarà al PP el privilegi de ser escoltat, al menys durant un temps, que pot ser molt llarg si el govern de la Generalitat i, especialment, els seus dos líders (Ximo Puig i Mónica Oltra) ho fan mínimament bé.

De Ciudadanos (C’s) hi ha poca cosa a dir. Funcionen com a una sucursal regional poc problemàtica que reprodueix sense més les propostes del partit estatal. El seu discurs, ple dels clitxés del nacionalisme espanyol uniformista, projecta una imatge de la Comunitat Valenciana distorsionada, però evita les desmesures categòriques i els extrems del PP. Ara per ara, semblen fora del món valencià i, de fet, la seua líder, l’afable Carolina Punset, es va presentar a les últimes eleccions valencianes amb la voluntat de presidir una comunitat de la que desconeixia part del territori, llengües i les preocupacions de la majoria de la població. Amb aquestes credencials, al seu país nadiu, EE.UU., no haguera guanyat les primàries d’una ciutat menuda. Ací, però, és legítimament diputada.

De moment la principal capacitat d’oposició del PP al funcionament del nou govern són totes les bombes de rellotgeria que els 20 anys de govern conservador han deixat en l’administració autonòmica. Un sistema de finançament que estrangula l’autonomia política, un dèficit descontrolat, el caos de RTVV, factures en els calaixos, un munt de sentències contra els errors i els abusos dels anteriors governants que hauran de pagar els nous, el forat d’unes empreses públiques plenes de col·locats que ara diuen ser “treballadors públics de tota la vida”, a més de molta gent de confiança del PP ocupant llocs de responsabilitat en l’administració. Això dificultarà l’acció del nou govern durant els primers dos anys, si més no. El temps necessari per a veure primeres dificultats serioses del nou govern i per a conéixer la capacitat de l’oposició per a ocupar espai polític i passar a l’ofensiva. 

Temps de volatilitat 

Per tot això, el nou govern no hauria de creure que desfent les barrabassades del PP omplirà de sentit la seua acció política o que amb el descrèdit del PP tindrà fàcil una futura majoria parlamentària en 2019. Potser, en una altra època, amb electorats més estables en els seus comportaments i preferències, això seria una hipòtesi raonable. Hui, no. La volatilitat electoral és molt elevada, afecta els grans partits tradicionals i també les noves formacions, i no és previsible que disminuïsca, sobretot en les classes mitjanes. Tot el contrari. Això, sense contar que el nou govern no té un euro per a gastar-se, que les expectatives ciutadanes a les que ha de fer front són elevades i que, tard o d’hora, com en qualsevol grup de persones, haurà de fer front a les conseqüències de les lleis de l’estupidesa humana (Cipolla, 2001); a més dels problemes inherents a la selecció inadequada de les elits polítiques consubstancial a tot govern nou i a la complexitat de les relacions, de les decisions i de la renovació de càrrecs en els governs en coalició. 

CITA 
C. M. Cipolla (2001): Allegro ma non troppo, Barcelona: Crítica.

Un país sin PP

Piden un lector y una lectora habituales de Comentaris Polítics que seamos más críticos con el PP. No es algo nuevo. Lo que llama la atención en este caso es que sus posiciones sean absolutamente inclementes en sus consecuencias. Y cabe añadir que un número creciente de comentarios en las redes sociales tienen este sentido. Para la salud de la democracia, tanto la política del PP como muchas de las críticas que se están articulando en su contra son fenómenos preocupantes.

¿Por qué no se ilegaliza al PP?

Sostiene el lector, persona de formación jurídica, que, de acuerdo con el artículo 10.2.a de la Ley de Partidos en vigor, la fiscalía pública debería proponer el enjuiciamiento del PP y su ilegalización. El artículo de la ley en cuestión afirma que “la disolución judicial de un partidos político será acordada por el órgano jurisdiccional competente … cuando incurra en supuestos tipificados como asociación ilícita en el Código Penal” y, según el artículo 155.1 del Código Penal son asociaciones ilícitas aquellas que “tengan por objeto cometer algún delito o, después de constituidas, promuevan su comisión, así como las que tengan por objeto cometer o promover la comisión de faltas de forma organizada, coordinada y reiterada”.

La por a perdre: anticatalanisme, PP i CJC

Vicente Garrido (CJC) i Serafín Castellano (PP)

El passat 12 de febrer el Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat (CJC) emetia el Dictamen 57/2014 a propòsit de la definició del mot valencià del Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El dictamen, fet a instància de la consellera de Cultura, Educació i Esports del Govern Valencià, comporta una doble intromissió competencial esbiaixada per part d’una institució política de la Generalitat (el Govern Valencià) i d’una institució consultora en matèria jurídica (el CJC) en la regulació i l’establiment de la normativa lingüística del valencià que és competència exclusiva de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Passa, però, que el PP valencià està dividit, arnat pels casos de corrupció, amb un Govern Valencià paralitzat i un president nomenat per Rajoy sense autoritat en el partit. I a tot això es suma que les enquestes reiteren des de fa mesos que perdrà la majoria absoluta en les Corts Valencianes i que, probablement, no podrà governar en 2015.

I encara queden dos anys de legislatura!

L’actual legislatura política es fa molt llarga. Els governs han perdut en només dos anys bona part de la legitimitat i representativitat originària. Al País Valencià, el PP, després de 18 anys a la Generalitat, ofereix un balanç decebedor. Fóra bo comptar amb un projecte col·lectiu, mínimament coherent, nou i alternatiu per a superar la crisi i per a cohesionar i modernitzar la societat; però, fins ara, no s’hi veu energia suficient per a fer-lo possible. Mentrestant, les enquestes projecten escenaris polítics diferents (i no necessàriament millors) als actuals i com gran part del malestar i el ressentiment socials estan al marge o en contra de la política institucional.

Augmenta la gent sense partit que els represente al parlament

Tots els darrers estudis d’opinió mostren l’augment de l’abstenció i del vot sense representació política (vot nul, en blanc i a partits irrellevants). En les eleccions valencianes de 2011, l’abstenció fou del 30%, i el vot sense representació (excloent-hi UPyD) sumà el 6% del cens. En total, prop de 1.270.000 persones. Ara, si les enquestes no s’enganyen, l’abstenció decidida sobrepassa el 35% (1.260.000 electors), i el vot sense representació superaria el 7% del cens (250.000). És a dir, el 42% de l’electorat no generaria representació parlamentària i és una opció amb tendència a créixer.