Sobre una Comunitat Valenciana submisa i una Catalunya que crida ¡Independència!

   

Mapa polític de Jorge Torres Villegas (1852). L'Espanya uniforme, la foral, la colonial  i l'assimilada.

El president de la Generalitat, Alberto Fabra, afirmava el passat 20 de setembre, mentre Artur Mas es reunia amb Mariano Rajoy per a parlar de la proposta catalana de pacte fiscal, que la Comunitat Valenciana tenia moltes més raons per a demanar que Catalunya, però no ho feia per no desestabilitzar i ajudar al govern Rajoy en les polítiques per a superar la crisi econòmica. Així, l'habitualment mut president valencià guanyava un poc de notorietat a la sempre difícil premsa madrilenya. Només unes ratlles, alguna foto i comentaris de segona mà. Poca cosa per a una impostura tan notòria. 

Callats estem millor

S’ha de dir que el president Fabra té raó i que els valencians tenim tants o més motius que els catalans per a demanar un finançament millor. La qüestió és perquè no ho fem i perquè el Govern Valencià i el partit que governa esta comunitat fa quasi 20 anys no han estat mai a l’alçada de les circumstàncies en este assumpte. 

Podem recordar que el PP casolà escridassava Zapatero per marginar la Comunitat Valenciana en els pressupostos de l’estat. Això era un fet empíricament discutible, però possible. Amb tot, contrastava tanta cridòria antisocialista amb el silenci sepulcral amb els governs d'Aznar o de Rajoy que marginen molt més la societat valenciana. Massa oportunisme partidista.

A més, exigir més participació en els pressupostos de l’estat no és demanar un finançament autonòmic equilibrat i just. No cal confondre les coses. Més diners per a la en els pressupostos de l’estat és un fet conjuntural i anual, millor finançament és un element estructural i afecta períodes de temps llargs. Es desconeix, però, que la Generalitat haja plantejat mai una reivindicació per a millorar el sistema de finançament que haja estat seriosa, ben elaborada, fonamentada i amb un suport important de la captiva societat civil valenciana, i feta sense obeir a una lògica oportunista i canviable en funció de qui governa a Madrid. I això és, en part, vàlid per als partits de l’oposició que també tenen una llarga història de posicions erràtiques en la matèria. Però la responsabilitat principal la tenen els nostres governants actuals i caldrà preguntar al PP valencià perquè no són mínimament coherents amb el que afirmen que volen.

Potser la resposta seria decebedora. Segurament, a molts dirigents del PP valencià, i a alguns de l’oposició, en el fons els té igual el problema, no creuen en l’Estat Autonòmic, fan un ús interessat del poder que atorguen les autonomies per afavorir una posició social i partidista. Poca cosa més.

Alberto Fabra, elegit per Rajoy

 Així les coses, més val que calle el nostre president i que callem col·lectivament. Quan algun dia fem les coses bé, podrem parlar i demanar ser respectats; mentrestant, més val no fer massa el ridícul, continuar sent irrellevants i lloar la nostra dependència mesella. Treballem per canviar les coses i acceptem el fet de tindre uns anys més com a president de la Generalitat un gestor aparentment honest, voluntariós en alguna de les seues iniciatives i sense les grandiloqüències de Camps o Zaplana; però gris, poc capaç, imposat per Gènova i amb una legitimitat democràtica esborronada.

De finançament autonòmic, ni parlar-ne

Tornem a la reunió de Rajoy i Mas, i prestem atenció a un fet important que, per reiterat  passa desapercebut. Rajoy, pressionat per l’algaravia mediàtica habitual a la premsa madrilenya, li deia a Mas que la seua proposta de pacte fiscal no era constitucional. No hi havia discussió possible, ni debat, recerca de punts d’acord o proposició de vies alternatives. Dos dies després Rajoy parlava de la necessitat de trobar punts d’encontre, al tercer dia Saez de Santamaría deia que potser era moment de reconsiderar el sistema de finançament autonòmic i al quart Cospedal trancava el procés afirmant que ara no toca parlar d’eixos temes. (¿Qui mana el Govern d’Espanya o la secretària d’organització del PP?). Més encara, Mas va comparéixer després de la reunió, Rajoy no. Una vegada més no va voler parlar als ciutadans. La Moncloa es limità a publicar una nota de premsa, i l’explicació pública de la posició del president Rajoy la va fer... Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP català! Tot un cúmul de despropòsits.

El govern Rajoy és un mal govern en el fons, en les formes i en la presidència. En el fons perquè té massa gent incompetent i vinculada a grups d’interés, governa malament, mesura erròniament els temps posant per davant els interessos electorals (aprovació dels pressupostos després de les eleccions andaluses, allargar el rescat fins després de les eleccions basques, gallegues i catalanes!) i les iniciatives que pren són injustes, no afecten les castes privilegiades i destrossen les classes mitjanes i populars. En les formes, perquè ignora el parlament, no és transparent, té una concepció de la democràcia instrumental i antiliberal, i confon massa sovint el govern amb el partit, i el partit amb la totalitat de la societat espanyola. En la presidència, perquè Rajoy és decimonònic, covard i no té capacitat de lideratge.

El no de Rajoy a debatre el pacte fiscal és un error. Un altre més de Rajoy. La proposta de CiU no és un nou Pla Ibarretxe. És una proposta discutible, però no és anticonstitucional. Rebutjar-la sense més, pot anar bé pel nacionalisme espanyol de sal grossa que predomina als mitjans de comunicació de Madrid, però ni és realista ni és bo per a Espanya. Les conseqüències les descriu el Financial Times: més independentisme. (Per cert, cal prestar atenció a l’actitud del món anglosaxó respecte la qüestió catalana).

La sorpresa independentista

Manifestació de l'11 de setembre de 2012

Ara per ara, l’empenta de la manifestació independentista barcelonina ha desbordat les elits polítiques i econòmiques catalanes i, més encara les carpetovetòniques hispanes. Però, el fenomen és encara immadur. Cal esperar i veure si el secessionisme català supera l’estat d’efervescència actual i construeix un bloc social sòlid per la independència, amb les colpejades classes mitjanes com a protagonistes. Tot pot passar, per molt improbable que ho semble, si el segon escenari s’obre pas, i si Catalunya guanya suports exteriors i Espanya continua econòmicament postrada i amb poc prestigi internacional. Però això no sembla immediat, no atrau a l’empresariat català i ni té fulla de ruta ni un liderat suficientment sòlit. De moment, tot girarà al voltant d’unes eleccions catalanes a finals de novembre de tipus plebiscitari. CiU, ERC, ICV i SI, estaran a una banda; PP i C’s en l’altra; i el PSC perdut. Tot apunta a la victòria dels primers i per golejada.

Trist devenir del PSC. Partit central, sociològicament parlant, de la política catalana durant 30 anys, model de gestió municipal i d’integració social, de catalanisme progressista no nacionalista. Ara està desorientat, sense projecte definit, sense liderat i, el que és pitjor, sense espai propi. Desconcert socialista. Rubalcaba ho evidenciava, fa uns dies, també a Catalunya. Afirmà, com era lògic, que els socialistes catalans i espanyols estarien en contra de la independència de Catalunya; però no va dir a favor de què estaven. Discurs en negatiu, absència d’una proposta pròpia (estat federal asimètric? estat federal uniforme?, deixar les coses com estan?, retallar les autonomies com proposa el PP?). Una setmana més tard, després que Felipe González reivindicara el federalisme asimètric de Pasqual Maragall, que tan criticà en el seu dia, Rubalcaba defensava el federalisme com a solució, després s’han multiplicat més veus federalistes. És una altra mena d’oportunisme, este reactiu i un tant desesperat, que debilita aquells socialistes que hi creuen de debò (el secretari general actual del PSPV, per exemple), circumscrits majoritàriament a l’àmbit de l’antiga corona aragonesa. Però al  federalisme impostat i d'urgència li falta de consistència i credibilitat: arriba tard. L’hegemonia ideològica de la dreta a Espanya asfixia els socialistes. Potser tenia raó un il·lustre escrividor de Zapatero: la majoria dels espanyols són d’esquerra, però Espanya, la idea dominant del que és Espanya, és de dreta i no casa amb valors democràtics.

Mentrestant sobre Catalunya s’acumulen els errors: la segona legislatura d’Aznar, el fracàs de l’Espanya plural de Zapatero, la gestió de l’Estatut per Zapatero, el boicot als productes catalans promogut pel PP, el Tribunal Constitucional fent piruetes injustificables per a retallar l’Estatut català amb idees preconstitucionals, un model de finançament de les comunitats autònomes obsolet i injust, la nefasta imatge de la gestió del tripartit, els jocs de CiU embolicant-se amb la bandera per a amagar les conseqüències socialment nefastes de les seues polítiques, el rei desubicat intervenint en política i l’error de Rajoy. Així hem arribat a una situació de vertigen, Catalunya pot ser independent, és bastant difícil però no impossible.

Les coses semblen anar molt ràpides. A Madrid, s’addueix la Constitució per a conduir i impossibilitar el procés, però les independències de nous estats són sempre fets rupturistes i no tenen en compte la legalitat prexistent i menys encara la de l’estat del qual se separen. Només cal mirar la història europea contemporània. La qüestió és saber si estem en un temps d’acceleració històrica o, simplement, en un moment d’agitació convulsa per causa de la crisi. I això no està clar encara. Siga com siga, i essencialismes nacionals espanyols o catalans al marge, en democràcia els conflictes es resolten per la discussió oberta i el vot en les urnes.

Nosaltres no som d’eixe món

Passe el que passe, els valencians continuarem perduts en la grisor i la irrellevància, confonent lleialtat institucional amb dependència i submissió política. Estem en una altra realitat. El nostre govern n’és bona mostra. Una presidència sense ànima, un munt de consellers prescindibles, 20.000 col·locats en empreses públiques i institucions nodrint l’espina dorsal del clientelisme del PP amb recursos públics, mentre es desballesten els servicis públics de benestar.

9 d'octubre a València

Ara per ara, som una societat sense cap horitzó polític, social i econòmic; a no ser que pensem que l’aplicació de les mesures d’austeritat és un succedani de futur. Perquè un element que alimenta l’eufòria secessionista catalana és que la independència és una imatge de futur, i il·lusori o real és l’únic marc de futur que a algun lloc d'Espanya reben els ciutadans d'un poder institucional o des dels partits polítics.

I parlant del futur. Si Catalunya arribara a ser independent, el més probable és que als valencians no ens aniria massa bé. A més de previsibles trasbalsos de població entre Catalunya i la Comunitat Valenciana, Espanya es recentralitzaria, la desconfiança uniformista contra les llengües espanyoles diferents del castellà augmentaria, la Comunitat Valenciana incrementaria la seua posició de perifèria turística dins del nou estat espanyol, l’eix de comunicacions principal del nou mapa espanyol seria Cadis-Sevilla-Madrid-Saragossa, els sectors productius perdrien força, s’aprofundiria l’empobriment de les nostres elits socials, econòmiques, cíviques i polítiques, i la defensa de sistemes de finançament justos per als valencians, que diu que algun dia arribarà a defensar el nostre president Fabra, seria una entelèquia. Però, vaja, això són especulacions i poden estar, en tot o en part, equivocades.