Rita no Tira (i altres comentaris)

Dia que passa, dia que la realitat espanyola empitjora. La crisi econòmica, institucional i política avancen en paral·lel. El major atac contra les classes mitjanes i treballadores des de la Dictadura. La major cessió de sobirania democràtica de la història. Els privilegiats reforçats. La dreta espanyola aplaudeix a les Corts Generals les mesures. La patronal demana encara més. La divisió alemanya d’Europa entre països bons (nord) i roïns (sud) ens empobreix sense solucionar els nostres mals endèmics. La incompetència del govern de Rajoy i la falta d’oposició estructurada ens duu a una situació dramàtica. La Comunitat Valenciana, lluny de diferenciar-se d’aquest panorama, l’exaspera.

Rita no tira

Darrerament, la premsa afí al PP ha publicat un seguit d’informacions sobre qui podria substituir Rita Barberá en el futur. El fet és sorprenent. Van haver eleccions fa poc més d’un any i el PP renovà la majoria absoluta. ¿Per què es parla de la substitució de Barberá?¿No havíem quedat que assegurava sempre la victòria del PP a València?

Mariano Rajoy, Rita Barberá i Francisco Camps

La realitat és que el mite d’una Rita Barberá imbatible a les urnes és això: un mite.
Sense negar la seua vàlua política, Barberá no ha obtingut mai uns resultats superiors als del seu partit o el que és igual, en les dues dècades que és alcaldessa, no ha aconseguit fer-se amb un vot vinculat a la seua persona que siga rellevant. En essència, bona part del seu èxit electoral i seu domini polític s’ha degut a què eren temps de vaques grosses i a què no ha tingut una oposició sòlida, coherent i continuada en el temps.

¿Què passa ara? ¿Per què un debat sobre la substitució? Dues explicacions: o hi ha una amenaça que l’imparable creixement del Partit dels Imputats puga afectar Barberá via Emarsa; o les expectatives electorals (¡a falta de 34 mesos!) no són bones i hi ha temor a perdre la majoria absoluta o fins i tot l’alcaldia. Barberá és la persona que més temps ha estat al capdavant de l’Ajuntament de València i ara corre el risc d’eixir de l’ajuntament per la porta de darrere. Imaginar aquesta possibilitat espanta al PP i a l’actual alcaldessa.

Segurament, aquest és el problema. El PP retrocedeix en les enquestes, encara que els socialistes no alcen el cap. Les opcions polítiques que no han estat cremades per la crisi augmenten la seua capacitat d’atracció. La tendència pot accelerar-se en els pròxims anys si les coses van com ara, de mal a pitjor. I el problema no és sols València, afecta els principals municipis i especialment les capitals de província.

La primera columna de la tendència actual correspon al nombre actual de regidors, 

la segona és una aproximació a la reducció de regidors anunciada per Rajoy l’11-7-2012.

Ajuntament de València (majoria absoluta 17 regidors en 2011, possiblement 12 en 2015)
	2011	Tendència actual (33 o 23 regidors)
PP	20	17-19	12-13
PSPV-PSOE	8	7-9	6-7
Compromís	3	2-3	1-3
EU	2	2-3	1-3
UPyD	0	0-2	0-1

Ajuntament d’Alacant (majoria absoluta 15 regidors en 2011, possiblement 11 en 2015)
	2011	Tendència actual (29 o 21 regidors)
PP	18	14-16	10-11
PSPV-PSOE	8	8-9	5-6
Compromís	0	0-1	0-1
EU	2	2-3	1-3
UPyD	1	1-2	1-2

Ajuntament de Castelló de la Plana (majoria absoluta 14 regidors en 2011, possiblement 10 en 2015)
	2011	Tendència actual (27 o 19 regidors)
PP	15	13-15	9-11
PSPV-PSOE	9	8-9	6-7
Compromís	2	2-3	1-3
EU	1	1-2	1-2
UPyD	0	0-1	0-1

   

El Partit dels Imputats

En un estat democràtic, cal pressuposar sempre la innocència dels acusats i recordar que, a diferència de les dictadures, ningú no ha de demostrar que és innocent, sinó que són els poders judicials els que han de provar la culpabilitat de qui es jutja. Per tant, cal evitar la sal grossa i no confondre conceptes com investigat, imputat, acusat i culpable; són coses ben diferents jurídicament parlant.

Ocorre, però, que el problema no és jurídic, sinó polític. L’actual president de la Generalitat, Alberto Fabra, marcant distàncies amb la desbaratada etapa de Francisco Camps, va establir que els imputats no podien formar part del Consell ni ocupar càrrecs directius del PPcv ni ser dignes de representar aquest partit. Exigència molt alta, ja que un imputat ni està acusat ni ha estat declarat culpable de res. Però, si el llistó és eixe, ha de ser igual per a tots. I, per tant, no es pot aplicar un criteri per a les elits (exconsellers, antics membres de la direcció del PPcv) i un altre per als nivells inferiors. Això és una altra manifestació de l’ètica cínica i classista que regeix les retallades i l’augment dels impostos a la majoria de la societat, mentre es garanteixen  els privilegis de les elits econòmiques, socials i polítiques.     

Castedo, Costa, Rambla, Serra, Blasco, Hernández, Martínez, Such... 

Ocorre que a les Corts Valencianes, en pocs dies, el Grup dels Imputats podria arribar a estar format, per onze persones: Rafael Blasco, Sonia Castedo, Ricardo Costa, Luis Díaz Alperi, Yolanda García, Pedro Ángel Hernández Mateo, Milagrosa Martínez, Mayte Parra, Vicente Rambla, David Serra i Angélica Such.     

  

El president Fabra diu que no pot exigir-los que deixen l’acta de diputats o de regidors, i aplicar el mateix criteri que amb alts càrrecs del Consell imputats que han estat cessats en les seues funcions. Per ser càrrecs electes, l’acta els pertany personalment. Argument pobre. El PPcv, que Fabra presideix, pot demanar-los que deixen el càrrec; però es corre el risc que no accepten la proposta i acaben fora del Grup Popular.

No obstant això, no demanar-los l’acta és reconéixer públicament que Fabra té un control bastant precari del PPcv i, sobretot, que té por a què el Partit dels Imputats siga la tercera força en escons a les Corts i que es dificulte més la ja bastant pobra i difícil acció de govern de Fabra i el seu Consell. I, amb tantes debilitats, ¿quan de temps es pot aguantar? ¿És possible que el tutelat Fabra convoque eleccions anticipades coincidint amb les eleccions basques el pròxim mes de març? Això li donaria una autonomia i legitimitat democràtica que ara no té; però sembla ciència ficció: Moncloa i Génova manen i no volen que es remoga més el fang del PP valencià. Ni per a això ens queda autonomia política.

La CAM com a paradigma

Desaparició de la CAM, admissió a tràmit de les querelles contra la direcció de Bankia, denúncies del FROB als directius del Banc de València. Dibuix descarnat de les elits econòmiques valencianes, allò que abans es deia l’alta burgesia i ara classes altes, privilegiats o rics. Imatges que els situen més prop dels lladres roders que dels distingits burgesos amb què alguns voldrien identificar-se. Capitalisme de negoci ràpid i rapinya.

Modesto Crespo i Francisco Camps

Responsabilitat directa del PP i els empresaris afins que, en les últimes dues dècades, han fet amb aquestes entitats financeres el que han volgut, fins a dur-les al fracàs. Responsabilitat també de tots aquells, sindicats i principals partits de l’oposició, que han estat en els consells, han cobrat dietes molt altes i han callat. Gent com el seu president, Modesto Crespo, que afirma que els 300.000 euros anuals que cobrava només era per representació i que ell no s’enterava de res, només es reunia amb Camps i el bisbe, tenen una responsabilitat inqüestionable en el desastre. ¿Qui pagarà els plats trencats de la seua incompetència i avarícia? En primer lloc, tots els que han perdut els seus estalvis i han estat víctimes de l’escàndol de les accions preferents; en segon, els valencians que ens hem quedat sense bancs propis, i, finalment, les classes mitjanes i treballadores en forma de menys recursos, menys serveis i menys drets. Està per veure que algun directiu acabe sent condemnat.

Ecos de Madrid. El malestar no té qui el represente: esperant el Partit X

Portades d'ABC el 13-5-2010 i el 12-7-2012

Les marxes negres dels miners arriben a Madrid. Ecos de reivindicacions de l’antiga classe obrera. Manifestació massiva de suport a Madrid. Eclosió de malestar diferent al 15-M. El mateix dia Rajoy, amb tot el prestigi perdut a Europa i sense capacitat de lideratge a Espanya, anuncia retallades brutals (65.000 milions d’euros) i augment dels impostos indirectes, després d’haver aprovat una amnistia fiscal i haver renunciat a perseguir un frau fiscal que supera els 70.000 milions anuals i duplica el de la UE . Els privilegiats (elits econòmiques, financeres i polítiques, a més dels defraudadors, l’Església Catòlica i, ves per on, l’Exèrcit que no redueix la despesa armamentística) queden al marge, mantenen i reforcen la seua situació de domini i privilegi. Incidents a Madrid, la premsa espanyola de dreta els aprofita per a desviar l’atenció de les retallades (contra Zapatero vivien millor) i l’estrangera per a fer tremendisme i anunciar alçaments populars contra les retallades. No hi ha res d’això.

Però, seria estúpid no veure que el ressentiment social creix, que es basa en la percepció que no tots són tractats de manera igual ni se’ls demana el mateix esforç en aquesta crisi, que hi ha uns grups socials que la pateixen i uns altres que n’estan al marge. Les enquestes detecten una nova fractura social i política, evident sobretot entre la població amb menys de 40 anys. Ningú és capaç d’estructurar-la i activar-la políticament; però, en aquests moments, el PP difícilment obtindria la majoria absoluta que aconseguí fa només vuit mesos i el PSOE seguiria en coma. Els partits menuts es belluguen, però ningú recull encara el malestar social, això és cosa –apunten cada vegada més analistes– del Partit X. Els grans partits (i els menuts) hi comencen a estar preocupats.

Històricament, sempre, tard o d’hora, la pressió sobre grups socials grans i el desfasament entre els anhels i les preocupacions col·lectives i la representació política en les institucions provoquen crisis i moviments profunds tant en el sistema de partits com, i això és més complex, en les estructures de poder. Espanya i la Comunitat Valenciana difícilment seran una excepció.