Alberto Fabra i l'amenaça asturiana

Instal·lats en un estat d’emergència econòmica permanent, cansats d’una gestió de la crisi injusta que fa que els ciutadans paguem els abusos dels bancs i els rics tinguen cada vegada més beneficis, emporugits per l’evolució de la prima de risc, desconfiats d’un govern espanyol incompetent i una oposició perduda, astorats per la incapacitat d’Europa per a ser Europa, esperant Grècia i enyorant Islàndia. Parlar de la política valenciana i de les expectatives de futur del president Fabra semblen coses poc urgents. Potser. Però per als que vivim ací continuen sent necessàries.

Divendres 18 de maig. Falta poc perquè comence el congrés regional del PPvalencià. Alberto Fabra, després de 10 mesos presidint el partit per decisió de Rajoy, està a punt de ser ratificat en el càrrec pels seus correligionaris. El gruix dels delegats i dirigents es prepara per a viure uns dies amb l’única emoció de la batalla entre Castellano i Rus. Domina l’ambient la còmoda inòpia que genera el control institucional i pressupostari quasi absolut que el PP té a la societat valenciana. La crisi econòmica pareix no afectar-los. L’origen social, els cotxes oficials i els sous generosos aqueten la visió d’una realitat cada vegada més dura.

 

Ignacio Prendes (UPyD), Javier Fernández (PSOE) Jesús Iglesias (IU)

Unes hores abans, a 800 quilòmetres, PSOE y UPyD han firmat un pacte de legislatura i el socialista Javier Fernández, que ja tenia el suport d’IU, serà president d’Astúries. Al congrés conservador, la notícia passa desapercebuda per a la majoria; però alguns dels quadres del PP la comenten amb preocupació. Intueixen que Astúries mostra com pot ser la porta d’eixida del Palau de la Generalitat 20 anys després de l’entrada triomfal d’Eduardo Zaplana.

La soledat del PP valencià

La Comunitat Valenciana dels aeroports sense avions, de la multiplicació de denúncies i implicats per corrupció, del Banc de València, de Bancaixa i la CAM, dels deliris de Camps, de la fallida de RTVV, dels forats negres en els comptes públics, dels grans esdeveniments ruïnosos i de la retòrica grandiloqüent ha passat en poc més d’un any de ser un model de gestió del PP a ser l’origen de tots els mals. A la seu central del PP en el carrer Gènova de Madrid no es volen tractes amb valencians.

Més encara, per al Madrid del poder, els valencians són l’exemple de la mala gestió i del malbaratament de recursos de l’estat autonòmic i les caixes d’estalvi. És una sentència excessiva, però hi ha elements que l'alimenten. La imatge de la Comunitat Valenciana i del seu partit majoritari s'ha degradat. Per això, ni Rajoy, ni De Cospedal, ni cap membre del Govern d’Espanya o persona significativa del PP central han volgut vindre al congrés dels populars valencians. 

Dubtes al País de Visca Qui Quanya

Aparentment, Alberto Fabra ho té més fàcil que els anteriors presidents per controlar el seu partit. Té el suport de la direcció central, Carlos Fabra està en retirada a Castelló, Francisco Camps ha caigut i ningú vol saber res de la seua etapa al front del PP, el que quedava de zaplanisme i antizaplanisme alacantins ha desaparegut, i es manté la sempre còmoda fragmentació de lleialtats a València. Això li hauria de permetre un control del partit superior al que van tindre Zaplana i Camps quan en van arribar a la presidència. A més, la cultura política dels conservadors és cabdillista, procliu a les adhesions públiques incondicionals als seus presidents i sempre, passat un període d’adaptació, favorable a cridar Visca qui guanya!

Per això, en condicions normals, la resistència de Rus i l’atenció singularitzada que  demana Rita Barberá (l’única veu del PP valencià que ocasionalment planta cara als excessos madrilenys) no anirien més enllà d’uns vots en blanc en algun congrés (tal com va passar en els primers moments de Camps). Al capdavall, a Zaplana, venint del sud i desconeixent qui era qui en la casolana burgesia valentina, no li costà gens controlar el PP valencià i liderar un viatge al país de les meravelles del Poder Valencià amb la promesa de convertir la Comunitat Valenciana en la Florida europea. I després Camps tampoc va patir massa per a controlar el partit, malgrat la resistència dels zaplanistes, mentre se li aplaudien tota mena de projectes en l’obsessió per situar la Comunitat Valenciana en el mapa dels móns imaginaris. I ara, si l’economia estigués creixent, tots correrien darrere de Fabra a defensar que Castelló siga Las Vegas europea. I+D+i en estat pur. No eixim d'una i ja hi anem de cap a una altra. 
                                                                                                                              

Fabra ho hauria de tindre més fàcil. Però li està costant massa. El seu equip està per fer, dins del partit, a les Corts i al govern. Posar ordre en el camp de mines del PP valencià serà un camí llarg. Fabra ha situat molt alt el nivell dels comportaments rebutjables i això és tan positiu com difícil de mantindre sempre i en tots els casos, especialment quan el temps no corre al seu favor.

Un any després de les eleccions de maig de 2011, la Comunitat Valenciana continua esperant una acció de govern estructurada, coherent i decidida. Els anuncis es repeteixen, però no acaben de convertir-se en polítiques concretes més enllà de fer retallades de rigor en serveis públics. El PP valencià no té veu pròpia. El seu discurs no va més enllà de la repetició adotzenada del darrer argumentari de partit. No ha dit res sensat sobre Bankia, ni sobre l’atac a l’estat autonòmic, ni sobre que som la comunitat amb més atur i la nostra inversió en serveis social públics és deficient, ni sobre un sistema de finançament que ofega la Comunitat Valenciana. Sobra voluntat d’estar al poder i falta lideratge.

Potser Fabra té sentit comú i podria confirmar-se com un governant més honest, rigorós i realista que els qui li han precedit; però va amb plom a les ales.

El futur ja no és una terra promesa

Alberto Fabra i Mariano Rajoy

Qui l’anomenà, Mariano Rajoy perd popularitat ràpidament, ha defraudat en pocs mesos bona part de les expectatives que havia generat. El PP espanyol, que durant anys ha alimentat el mite de ser uns bons gestors de l’economia, tampoc sembla solvent en l’actual crisi i cau en les enquestes. La Generalitat està, de fet, en situació de fallida econòmica i tutelada, i el PP valencià segueix en quarantena, sota vigilància del PP central. Així és molt difícil volar.

Els temps en què el PP governava la Comunitat Valenciana amb tot de cara han quedat arrere. Els alegres dies d’urbanisme descontrolat, de diners fàcils i gestió suïcida de la CAM i Bancaixa, i d'exèrcits de mileuristes en la construcció han acabat per ser un malson. Els pròxims dos anys i mig seran molt complicats i les estimacions més optimistes no parlen d’una certa recuperació de l’activitat econòmica fins 2017.

Les línies roges del PP

Les retallades dutes a terme pel Consell s’han centrat fins ara en les obres públiques i els serveis públics de Sanitat, Educació, Dependència i Assistència Social, i, en part, als funcionaris públics. Certament, la Generalitat no té un euro i pateix greus problemes per a finançar-se i per a pagar als particulars, i això ha afectat a milers d’empreses. Però les retallades principals sempre han caigut del mateix costat.

Les subvencions a les entitats i associacions afins, els diners i el suport a l’educació privada (dita concertada) o a la sanitat privada no s’han vist afectades, ni de lluny, en la mateixa proporció que el sector i els serveis públics. Igualment, no s’ha plantejat una racionalització del nombre d’ens públics autonòmics, locals o provincials on governa el PP, ni la quantitat i qualitat dels assessors existents i, per les mateixes raons, hi ha una resistència quasi numantina a dur a terme el que ja s’ha anunciat, si més no, en tres ocasions, la racionalització de les fundacions i empreses públiques, creades en la dècada prodigiosa en què fluïen els diners i on es van col·locar més de 10.000 persones, sovint properes al PP valencià, algunes amb sous opulents i funcions indeterminades.

Alberto Fabra no pot fer promeses de futur. Tard o d’hora, en els pròxims anys, li agrade o no, haurà de creuar les seues línies roges i prendre decisions que afectaran a sectors socials on el PPcv està tradicionalment més assentat i, especialment, on penetrà en els anys de creixement.

Un any després: els conservadors retrocedeixen i els socialistes no avancen

El PP valencià havia patit un cert desgast per l’acció de govern de Francisco Camps al capdavant de la Generalitat. En maig de 2011, va obtindre 66.346 vots menys que en les eleccions de 2007 i això que el cens electoral havia augmentat en més de 58.000 persones i que l’abstenció va ser lleugerament inferior: tot sumat, uns 90.000 vots menys del que podia haver aconseguit. Però això no seria res amb el que podria passar si es votara hui. Ara, el PP perdria vots i representació. 

Des de novembre de 2011, si hem de fer cas a les enquestes i, sobre tot, si s'analitza el descens de vot del PP a les eleccions andaluses i asturianes tenint en compte les àrees geogràfiques i els segments socials. La conclusió provisional és clara: el partit conservador  retrocedeix sense que els socialistes avancen. Mentrestant la resta d’opcions (altres formacions, vots en blanc, vots nuls i abstenció) creixen. Això es podria traduir, a la Comunitat Valenciana, en la pèrdua del PP de la majoria absoluta (50 escons) i en què, la erràtica electoralment,  UPyD arribara a ser la força decisiva si supera la barrera del 5%.

Parti	Resultats 2011	Tendència actual
PP	55	48-52
PSPV-PSOE	33	30-33
Compromís	7	8-9
EU	5	7-8
UPyD	0	0-5
Total	99	99

Oltra i Morera (Compromís), Puig (PSPV), Cantó (UPyD), Sanz (EU)

Però la legislatura acaba de començar. Alberto Fabra està quasi inèdit. Ha esperat  un any a ser president electe del seu partit. Ara, és provable que canvie una part del Consell i de la direcció del grup parlamentari. Llavors la realitat tocarà a la porta. En els pròxims tres anys, les vies d’aigua del PP valencià no deixaran d’eixamplar-se. Potser els socialistes continuaran postrats i amb escassa capacitat de renovar estructures, persones, formes i discursos, ni d'encertar l'estratègia. Les sensacions que transmeten són eixes. Desgast dels grans partits. Moment, en termes relatius i modests per ara, de Compromís, EU, UPyD o d'un partit pirata en mig d’un malestar social que no cessa. Això faria perdre hui la majoria absoluta al PPcv. ¿I després què? Diversitat de convinacions i aliances possibles. Fins i tot, les innimaginables.