Freedom for Catalonia? (i 2)

A Espanya avança l’espanyolisme uniformista; a Catalunya la desafecció respecte Espanya. Tres moments, un procés històric. Hegemonia autonomista dels setanta i vuitanta. Federalisme en els noranta i principis de segle. I, ara, un independentisme creixent des de 2005. Del catalanisme difús i transversal a l’escissió entre unionistes i sobiranistes. Però la independència de Catalunya dependrà del que facen les elits polítiques, econòmiques, funcionarials i mediàtiques dominants a Espanya (Madrid). Mentrestant, la crisi continua esgarrant les estructures socials i modificant tots els escenaris coneguts. 

Agendes en conflicte: governació quasi impossible

A Catalunya, després de les darreres eleccions, hi han dues agendes urgents damunt la taula: la socioeconòmica i la sobiranista. I no poden ser governades pels mateixos partits. Els més pròxims a CiU en la socioeconòmica ho estan molt lluny en la sobiranista i al contrari. De moment, s’imposa la sobiranista i això fa possible un pacte CiU-ERC molt paradoxal: CiU gestionarà la crisi, assumirà les mesures més dures, sofrirà les protestes socials; mentre ERC encapçalarà l’oposició i serà el suport al Govern. Tot massa complicat i amb data de caducitat: setembre de 2014. A més, la urgència immediata és l’agenda socioeconòmica i ací el PP té la paella pel mànec. 

 

Oriol Junqueras i Artur Mas

La crisi no espera i la comunitat autònoma catalana no hi té una bona posició. El dèficit fiscal català (com el valencià) no deixa d’augmentar perquè el finançament de Catalunya (com el valencià) és injust, Rajoy ha rebutjat un pacte fiscal català, no hi han crèdits internacionals, el deute de la Generalitat és de 44.000 milions, la hisenda catalana està controlada per un govern central que obstaculitza els intents de la Generalitat per aconseguir més recursos, les condicions socials es degraden ràpidament i, de bon començament, el futur govern català haurà d’aprovar uns pressupostos per a 2013 amb una retallada de 4.000 milions d’euros més o enfrontar-se de ple al govern espanyol. Més pressió sobre la societat catalana. Tensions en el pacte CiU-ERC.

A favor de CiU juga que, dels partits que diuen ser contraris a l’austericidi, només ICV i CUP s’hi oposen sense matisos. ERC dóna suport al govern. C’s  no parla més que de la unitat d’Espanya, limita l’acció política a les eleccions autonòmiques i fins ara és una força complementària al PP català. El PSC està condicionat per les aspiracions de Carme(n) Chacón i pel passat (valoració negativa dels tripartits d’esquerres i incapacitat per criticar la gestió de Zapatero); per això, no té una posició creïble sobre res i és vist com el partit que començà les retallades. A més, com el PSOE, fa temps que lliurà l’ànima als interessos dels professionals de la política, al neoliberalisme econòmic i a l’individualisme social dominants.

No al nacionalisme (dels altres)!

Sorprenentment, des de setembre, llevat d’ICV i CUP, no s’ha parlat a penes de com gestionar la crisi (d’eixir-ne tardarem més temps). La qüestió central ha estat la possible independència de Catalunya. Les eleccions mostrarien un escenari en el qual el sobiranisme és majoria al Parlament i a Catalunya, l’unionisme creix i el procés cap al referèndum no el pot liderar Mas ni la dreta catalanista en solitari.

Tots els ismes socials i polítics somnien societats distintes. Els nacionalistes somnien nacions. Res a objectar-hi; però les projeccions que fan sobre els pobles i les societats de les que formen part acostumen a tindre més a veure amb els somnis que amb la realitat. Té igual que es somnie Espanya que Catalunya. Ni ha molts tipus de nacionalistes, però tots acostumen a compartir dos elements: primer, solen negar que ells siguen nacionalistes (els únics nacionalistes són els de les altres nacions); segon, l’existència de la pròpia nació és un fet donat i indiscutible. En conseqüència, no s’accepta que hi haja qui la negue o qui vulga separar part del seu territori per a afirmar un estat-nació propi. I això fa difícil que el debat obert i el decisionisme democràtic siguen les vies per resoldre els conflictes entre projectes nacionals que han assolit una dimensió crítica, com sembla ocórrer ara entre Espanya i Catalunya.

Així, els nacionalistes espanyols no poden imaginar Espanya sense Catalunya, i fins i tot els més radicals somnien una Catalunya sense catalans i afirmen exaltats que Catalunya els pertany; per contra, molts nacionalistes catalans han arribat a la convicció que no poden ser catalans dins d’Espanya i els més radicals consideren que Espanya escanya Catalunya o que es roba als catalans per mantindre institucions espanyoles extractives i tota l’Espanya improductiva.

Els dos nacionalismes, com tots els nacionalismes, tendeixen a veure les respectives societats nacionals com fets abstractes i estàtics. Però, les nacions, com tota construcció humana, són fets socials canviants i les identitats, especialment en democràcia, no poden ser obligatòries; de la mateixa forma que els estats, una altra construcció humana, no poden ser presons de voluntats col·lectives. Combatre la qüestió catalana reproduint tòpics antinacionalistes o fent crides banals a cosmopolitismes, europeismes o a la llarga història de l’estat espanyol és ignorar que l’existència i la força del nacionalisme com a fenomen social i polític ni és un anacronisme ni el producte d’elits o partits que manipulen al poble. Catalunya i Espanya tenen un problema i dos projectes nacionals incompatibles en la seua dimensió política i potencialment harmonitzables en la dimensió cultural si s’acceptara la plena igualtat de les llengües espanyoles. No entendre això és anar a un xoc de trens.

De l’autonomisme a l’independentisme

Dades del referèndum constitucional. 1978

L’Estat de les Autonomies de la Constitució de 1978 naix per a facilitar la integració de Catalunya i el País Basc en un projecte espanyol que implícitament reconeixia la pluralitat nacional pròpia. Els nacionalistes catalans van ser part consubstancial del pacte constitucional (dels redactors de la Constitució, dos eren catalanistes: Jordi Solé i Miquel Roca) i això explica que la Constitució fóra votada de forma massiva i positiva a Catalunya, i que la defensa de l’autonomia fóra la posició absolutamet dominant a Catalunya a finals dels setanta i part dels vuitanta. Després, però, les coses van canviar: el café per a tots (la consideració que l’autonomia de Catalunya o La Rioja, posem per cas, signifiquen el mateix), la LOAPA, la reducció de la diversitat cultural i lingüística a fets autonòmics, o l’aposta estratègica de les elits espanyoles per la concentració radial de poder a Madrid, en detriment d’una Espanya multipolar, desgastaren l’entusiasme autonomista català.

CiU reaccionà a aquesta realitat amb l’estratègia de buscar pactes bilaterals amb els governs centrals del PSOE i el PP per aconseguir competències, recursos i modificacions legals que suposadament afavorien Catalunya i que immediatament després eren atorgats a la resta d’autonomies. L’esquerra catalana no sobiranista (PSC, ICV) començà a defensar un federalisme assimètric, que desconcentrara el poder de Madrid i respectara l’especificitat catalana amb competències pròpies blindades i un finançament adequat i just. Progressivament, al llarg dels anys noranta, amb el PSC de Maragall al front, el federalisme anà convertint-se en la posició hegemònica dins de Catalunya.

Rodríguez Zapatero i Maragall

La Segona Transició propugnada per Aznar (1996-2004) o el que és el mateix la voluntat de reajustar la Constitució, recentralitzar el poder (no necessàriament la gestió pública) i defensar un espanyolisme uniformista accelerà el creixement federalista i la voluntat de blindar l’autonomia catalana. Constituït el primer tripartit d’esquerres a Catalunya (desembre de 2003) i derrotat el PP a Espanya en març de 2004, s’inicià el procés del nou estatut català, quintaessència d’aquell federalisme. El nou estatut conegué una llarga i poc positiva evolució des que fou aprovat pel Parlament de Catalunya (2005) fins que, després de ser retallat per les Corts Generals i votat pels catalans (2006), fou revisat i novament retallat per un Tribunal Constitucional en crisi i pressionat de manera escandalosa pel PP i el PSOE. Això després que el PP recollira 4 milions de firmes en contra de l’estatut i es promogueren boicots als productes catalans.

Rajoy presentant les firmes contra l'Estatut

El federalisme català i l’inexistent federalisme espanyol mostraren totes les seues limitacions llavors. La decepció generada pel procés de l’estatut i la catalanofòbia manifestada en part d’Espanya van provocar canvis profunds en la societat catalana. Des de llavors l’independentisme avança sense una base partidista clara, el PSC (el partit que millor unia les dues comunitats lingüístiques i que propiciava un catalanisme difús compatible amb un espanyolisme plural) comença a descomposar-se i l’unitarisme anticatalanista (PP i C’s) a fer-se fort.

Manifestació 11 de Setembre. 2012

Les enquestes indiquen l’acceleració d’aquest procés amb la crisi; però la dinàmica actual deriva de la sorpresa de la multitudinària manifestació del passat 11S, convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya. CiU, que governava la Generalitat amb una majoria parlamentària còmoda però sotmesa a desgast social alt, hi queda commocionada i decideix, sobtadament, posar-se al capdavant del procés sobiranista. Un salt avant arriscat en un partit que sempre ha estat, si s’accepta la distinció, nacionalista en la dimensió cultural, lingüística i emocional; però regionalista en allò polític (tradicionalment, s’ha comportat com un grup polític regional que volia influir dins Espanya, però no separar-se’n). La maniobra de CiU, de moment, ha estat un fiasco per a la coalició, ha perdut 12 escons i la capacitat de liderar Catalunya en solitari i ha demostrat un desconeixement profund de la complexitat de la societat catalana.

Si hi ha referèndum, guanyarà la independència?

Dues coses. Primera, no és fàcil determinar si el creixement del sobiranisme català és un soufflé o un plum cake; és a dir, si és una efusió emocional conjuntural o si, per contra, és un fenomen sòlid i cohesionat. Fa la impressió que hi ha de tot i això fa molt difícil de predir la seua evolució. Segona, a Catalunya hui hi ha una majoria d’independentistes; però ni són la totalitat de la població ni necessàriament estan en condicions de sumar una majoria suficient per aconseguir una independència reconeguda internacionalment.

Deixant al marge les consideracions legals i el comportament de la comunitat internacional (possiblement, la UE done suport a Espanya i el món anglosaxó a Catalunya), si els resultats electorals es correspongueren amb el comportament en un referèndum d’autodeterminació amb una pregunta clara i una resposta simple (Sí o No), si els que han votat Convergència, ERC, CUP i SI donaren suport a la independència, els que han optat per PSC, PP, C’s, PxC i UPyD votaren en contra de la independència i els que ho han fet pels partits menuts dividiren el seu vot al 50%. Si tot això ens donara la distància entre els dos blocs seria de 213.000 vots a favor dels independentistes i tot dependria dels 637.000 votants d’ICV i Unió (25% de CiU). Tres possibilitats. Els votants d’aquests dos partits opten majoritàriament per la independència en una proporció de 2/3: l’independentisme guanyaria per 425.000 vots i el 56% dels electors. Aquest vot es divideix al 50% i la victòria independentista estaria prop del 53% dels vots. Els votants n’opten en una majoria de 2/3 en contra: l’independentisme guanyaria per 1.000 vots.

Naturalment, això és una divagació especulativa. Un referèndum mobilitzaria més votants, augmentaria la confrontació política i social, el joc brut i la pressió internacional, i, llevat dels votants de grups més estables en la qüestió nacional (UPyD, C’s, ERC, SI, PxC i CUP), quan arribara l’hora de triar els votants habituals de la resta de partits no seguirien necessàriament les seues recomanacions. En conseqüència, ningú pot preveure el resultat del referèndum i menys encara quan hem de travessar dos anys que seran molt durs i conflictius socialment i nacionalment.

Palau de La Moncloa

Amb tot, les possibilitats que Catalunya siga independent estan en bona mesura en funció del comportament de les elits econòmiques, institucionals, polítiques o mediàtiques, i són majors en la mesura que a l’establishment madrileny (espanyol) dominen les posicions d’enfrontament sense concessions, seguint Aznar, i el gust per utilitzar el cap, com deia Machado, només per a envestir: la coincidència en els arguments de la legalitat, la por i l’amenaça en la qüestió catalana des d’El País a La Gaceta no auguren que puga augmentar el pes de la fins ara respectable minoria que intenta raonar contra la independència sense amenaçar, respectant la voluntat democràtica dels catalans i buscant les formes d’entesa. De moment, per desgràcia, a Madrid (Espanya) semblen agradar més les proclames espanyolitzadores, el rebuig a la diversitat lingüística espanyola, i el gust per personatges carpetobetònics com Wert, Cospedal, Bono o Vázquez.

Mentrestant, el PP respira perquè estima que mentre que la gent es dedique a les identitats, les nacions i Catalunya no es parla de la crisi i la destrossa de l’Estat de Benestar; perquè la catalanofòbia sempre li dóna vots; perquè creu que la independència de Catalunya no es produirà mai i fins i tot, irresponsable com és la dreta espanyola (amb la independència perdria sempre més Espanya que Catalunya), n’hi ha qui pensa que, en el pitjor dels escenaris, amb una Catalunya independent, l’esquerra no guanyaria una elecció a Espanya fins el 2070.  

Article anterior Freedom for Catalonia (1).

Les imatges recollides en el bloc estan tretes d'internet i són de domini públic. Els continguts i gràfics d'aquest bloc es poden utilitzar lliurement sempre que es cite la font.

Las imágenes recogidas en el blog están sacadas de internet y son de dominio público. Los contenidos y gráficos de este blog se pueden utilizar libremente siempre que se cite la fuente.

The pictures contained in the blog are taken from the internet and are in the public domain. The contents and graphics of this blog can be used freely if source is cited.