Sobre una Comunitat Valenciana submisa i una Catalunya que crida ¡Independència!

   

Mapa polític de Jorge Torres Villegas (1852). L'Espanya uniforme, la foral, la colonial  i l'assimilada.

El president de la Generalitat, Alberto Fabra, afirmava el passat 20 de setembre, mentre Artur Mas es reunia amb Mariano Rajoy per a parlar de la proposta catalana de pacte fiscal, que la Comunitat Valenciana tenia moltes més raons per a demanar que Catalunya, però no ho feia per no desestabilitzar i ajudar al govern Rajoy en les polítiques per a superar la crisi econòmica. Així, l'habitualment mut president valencià guanyava un poc de notorietat a la sempre difícil premsa madrilenya. Només unes ratlles, alguna foto i comentaris de segona mà. Poca cosa per a una impostura tan notòria. 

Rita no Tira (i altres comentaris)

Dia que passa, dia que la realitat espanyola empitjora. La crisi econòmica, institucional i política avancen en paral·lel. El major atac contra les classes mitjanes i treballadores des de la Dictadura. La major cessió de sobirania democràtica de la història. Els privilegiats reforçats. La dreta espanyola aplaudeix a les Corts Generals les mesures. La patronal demana encara més. La divisió alemanya d’Europa entre països bons (nord) i roïns (sud) ens empobreix sense solucionar els nostres mals endèmics. La incompetència del govern de Rajoy i la falta d’oposició estructurada ens duu a una situació dramàtica. La Comunitat Valenciana, lluny de diferenciar-se d’aquest panorama, l’exaspera.

Rita no tira

Darrerament, la premsa afí al PP ha publicat un seguit d’informacions sobre qui podria substituir Rita Barberá en el futur. El fet és sorprenent. Van haver eleccions fa poc més d’un any i el PP renovà la majoria absoluta. ¿Per què es parla de la substitució de Barberá?¿No havíem quedat que assegurava sempre la victòria del PP a València?

Mariano Rajoy, Rita Barberá i Francisco Camps

La realitat és que el mite d’una Rita Barberá imbatible a les urnes és això: un mite.

Alberto Fabra i l'amenaça asturiana

Instal·lats en un estat d’emergència econòmica permanent, cansats d’una gestió de la crisi injusta que fa que els ciutadans paguem els abusos dels bancs i els rics tinguen cada vegada més beneficis, emporugits per l’evolució de la prima de risc, desconfiats d’un govern espanyol incompetent i una oposició perduda, astorats per la incapacitat d’Europa per a ser Europa, esperant Grècia i enyorant Islàndia. Parlar de la política valenciana i de les expectatives de futur del president Fabra semblen coses poc urgents. Potser. Però per als que vivim ací continuen sent necessàries.

Divendres 18 de maig. Falta poc perquè comence el congrés regional del PPvalencià. Alberto Fabra, després de 10 mesos presidint el partit per decisió de Rajoy, està a punt de ser ratificat en el càrrec pels seus correligionaris. El gruix dels delegats i dirigents es prepara per a viure uns dies amb l’única emoció de la batalla entre Castellano i Rus. Domina l’ambient la còmoda inòpia que genera el control institucional i pressupostari quasi absolut que el PP té a la societat valenciana. La crisi econòmica pareix no afectar-los. L’origen social, els cotxes oficials i els sous generosos aqueten la visió d’una realitat cada vegada més dura.

Alemania, año 13: Deustschland über alles

Pesadillas europeas (2)

A Europa, parafraseando las primeras líneas del Manifiesto Comunista de Marx, la  recorren múltiples fantasmas. Poder creciente del capital financiero, políticos subordinados a los mercados, estupidez de las elites, democracia empobrecida, debilitamiento del proyecto europeo, populismos… Por encima de todos ellos, alimentándolos o bebiendo de ellos, la hegemonía alemana.

Tres pulsiones afectan hoy a Alemania y ninguna de ellas es buena para Europa.