Instal·lats
en un estat d’emergència econòmica permanent, cansats d’una gestió de la crisi
injusta que fa que els ciutadans paguem els abusos dels bancs i els rics tinguen
cada vegada més beneficis, emporugits per l’evolució de la prima de risc, desconfiats
d’un govern espanyol incompetent i una oposició perduda, astorats per la
incapacitat d’Europa per a ser Europa, esperant Grècia i enyorant
Islàndia. Parlar de la política valenciana i de les expectatives de futur del president
Fabra semblen coses poc urgents. Potser. Però per als que vivim ací continuen
sent necessàries.
Divendres 18 de maig. Falta poc perquè comence el congrés regional del PPvalencià. Alberto Fabra, després de 10 mesos presidint el partit per decisió de
Rajoy, està a punt de ser ratificat en el càrrec pels seus correligionaris. El
gruix dels delegats i dirigents es prepara per a viure uns dies amb l’única
emoció de la batalla entre Castellano i Rus. Domina l’ambient la còmoda inòpia que
genera el control institucional i pressupostari quasi absolut que el PP té a
la societat valenciana. La crisi econòmica pareix no afectar-los. L’origen social, els cotxes oficials i els sous generosos aqueten
la visió d’una realitat cada vegada més dura.
