Freedom for Catalonia? (i 2)

A Espanya avança l’espanyolisme uniformista; a Catalunya la desafecció respecte Espanya. Tres moments, un procés històric. Hegemonia autonomista dels setanta i vuitanta. Federalisme en els noranta i principis de segle. I, ara, un independentisme creixent des de 2005. Del catalanisme difús i transversal a l’escissió entre unionistes i sobiranistes. Però la independència de Catalunya dependrà del que facen les elits polítiques, econòmiques, funcionarials i mediàtiques dominants a Espanya (Madrid). Mentrestant, la crisi continua esgarrant les estructures socials i modificant tots els escenaris coneguts. 

Freedom for Catalonia? (1)

Tres eleccions, tres Catalunyes?

Pel novembre, eleccions a Catalunya. 28N de 2010, CiU derrota les esquerres catalanes i governarà la Generalitat amb el suport del PP. 20N de 2011, CiU supera el PSC per primera vegada en unes eleccions generals i els principals partits estatals (PSOE i PP) sumen més que la resta. 25N de 2012, CiU guanya les eleccions, amb una distància enorme sobre el segon; però perd vots, escons i lideratge: en front, un panorama fragmentat. Dos anys, tres eleccions, tres realitats polítiques i, en l'horitzó, un referèndum.

Tres Catalunyes?

No hi ha tres Catalunyes diferents; però cada elecció dels últims dos anys mostra una fotografia singular de la realitat catalana. Els motius són diversos. Hi ha una dinàmica electoral canviant i bastant volàtil: les fluctuacions de vots a PSC, ERC, PP, C’s, SI i, fins i tot, ICV són molt elevades i només CiU manté un nombre de suports estable. Hi ha abstenció diferencial: electors que no voten en les generals i uns altres que no ho fan en les autonòmiques. La participació ha crescut en cada una de les convocatòries, i això vol dir que els votants concrets no són mai els mateixos. I també perquè el creixement del sobiranisme i l’unitarisme està alterant el sistema polític català.