Un govern de noms llargs

 

En mig de l’enrenou de les eleccions catalanes i mentre els partits preparen les pròximes eleccions generals, el nou govern de la Generalitat ha fet 100 dies, temps en què ha començat a definir una nova agenda política.

Les eleccions valencianes del passat 24 de maig es van caracteritzat per vuit fets, que expliquen i condicionen les dinàmiques de govern, de majories parlamentàries i de la pròpia oposició en aquests moments. 

Primer, per l’afonament del PP, que va perdre el 40% dels diputats que tenia i prop de la meitat dels vots de 2011. 

Segon, pel retrocés de les dos forces que tradicionalment han governat la Comunitat Valenciana (PP i PSPV-PSOE), que passen de tindre el 79,4% dels vots (88% de la representació) el 2011, a sumar menys del 48% dels vots i el 54% dels escons. 

Tercer, per una major fragmentació electoral i parlamentària, sobretot en l’esquerra, i l’accés al parlament de dos noves forces polítiques (C’s i Podemos) amb un resultats importants, però inferiors als que els anunciaven les enquestes. 

Quart, per la pèrdua de representació parlamentària d’EU per primera vegada des de la constitució de les actuals Corts Valencianes el 1983. 

Cinqué, pel descens del PSPV-PSOE que perd la quarta part dels vots que tenia el  2011 i quasi una tercera part dels diputats. 

Sisé, per l’augment substancial de Compromís que incrementa en un 150% els vots de 2011 i triplica la representació parlamentària. 

Seté, pel manteniment del PP com a primera força del bloc de la dreta (el PP té dos terceres parts del vot conservador i Ciudadanos una tercera part); i del PSPV-PSOE com a primera força de l’esquerra (els socialistes tenen prop del 38% del vot progressista, Compromís un 34%, Podemos el 21% i EU quasi el 8%). 

Vuité, per la configuració d’una majoria parlamentària progressista clara (55 escons de les forces d’esquerra i 44 les de dreta), encapçalada pel PSPV-PSOE, fet que ha fet possible un nou govern de la Generalitat. 

El govern dels noms llargs 

Una de les particularitats del nou govern és la profusió de noms llargs en la denominació de les conselleries i, especialment, la singularitat de passar de noms genèrics merament descriptius de la matèria o funció de què s’encarregava l’organisme a una decidida voluntat d’adjectivar categories i d’especificar de manera concreta els assumptes de què s’ocupen els departaments del Consell. 

Així, trobem que la referència tradicional a Afers Socials és substituïda per Polítiques Inclusives, la d’Economia esdevé Model Econòmic i Economia Sostenible, Indústria passar a ser Sectors Productius, Sanitat í Salut són Sanitat Universal i Salut Pública, Territori es converteix en Vertebració del Territori,  Agricultura incorpora també Desenvolupament Rural, i Medi Ambient afegeix Canvi Climàtic. S’incorporen, com a novetat, noms molt significatius com ara Igualtat, Reformes Democràtiques, Llibertats Públiques, Transparència, Responsabilitat Civil i Participació, si més no. I, finalment, es mantenen sense alteració categories com Hisenda, Justícia, Administració Pública, Educació, Investigació, Cultura, Esport i Cooperació.

Tenint en compte que hi ha poques conselleries, es pot entendre algunes de les bromes, no sempre benintencionades, que feien servir els funcionaris autonòmics les primeres setmanes del nou govern sobre l’exagerada dimensió dels noms en moltes de les targetes de presentació dels nous càrrecs. Ara bé, bromes costumistes al marge, l’ús inusual d’adjectius i la incorporació de nous conceptes no és una qüestió menor. Tot el contrari, és tot una declaració d’intencions sobre els sentit de les polítiques que els responsables del nou govern diuen que volen dur a terme i l’expressió de la voluntat de ruptura amb el model de polítiques públiques en benefici d’interessos privats, la corrupció, el malbaratament de recursos públics i l’arbitrarietat que han caracteritzat els governs del PP. Els noms llargs tracten, així, de delimitar i fixar l’orientació de l’agenda pública del nou govern.

Considerat això, els noms llargs expliquen també la raó última, primigènia i urgent, sobre la qual s'ha de sostindre la coalició de govern durant tota la legislatura: cal fer un esforç conjunt i col·lectiu, que no pot ser protagonitzat per cap força política en concret, per a superar el desastre dels 20 anys de govern del PP en tots els àmbits de la vida social, econòmica i política de la Comunitat Valenciana i, en conseqüència, els partits del govern han de treballar bé i acordadament per evitar que el PP torne a governar la Generalitat en molt de temps. Un repte que demana molt de trellat i capacitat d'iniciativa concertada.

L’oposició encara no sap què és 

Val a dir que, el nou govern, durant els 100 primers dies ha tingut a favor el desconcert absolut i la insubstancialitat que domina en l’oposició. El PP, encapçalat per la hooligan Isabel Bonig, ¿mentres esperen María José Catalá?, encara no ha estat capaç de fer o dir res que haja emocionat ningú, ni tan sols als seus i sent cada vegada amb més força l’alé de l’increment de les expectatives de Ciudadanos a Madrid (i, per extensió, a la Comunitat Valenciana). La credibilitat d’aquest partit està per terra i, per tant, la ciutadania (llevat dels fidels) no atorgarà al PP el privilegi de ser escoltat, al menys durant un temps, que pot ser molt llarg si el govern de la Generalitat i, especialment, els seus dos líders (Ximo Puig i Mónica Oltra) ho fan mínimament bé.

De Ciudadanos (C’s) hi ha poca cosa a dir. Funcionen com a una sucursal regional poc problemàtica que reprodueix sense més les propostes del partit estatal. El seu discurs, ple dels clitxés del nacionalisme espanyol uniformista, projecta una imatge de la Comunitat Valenciana distorsionada, però evita les desmesures categòriques i els extrems del PP. Ara per ara, semblen fora del món valencià i, de fet, la seua líder, l’afable Carolina Punset, es va presentar a les últimes eleccions valencianes amb la voluntat de presidir una comunitat de la que desconeixia part del territori, llengües i les preocupacions de la majoria de la població. Amb aquestes credencials, al seu país nadiu, EE.UU., no haguera guanyat les primàries d’una ciutat menuda. Ací, però, és legítimament diputada.

De moment la principal capacitat d’oposició del PP al funcionament del nou govern són totes les bombes de rellotgeria que els 20 anys de govern conservador han deixat en l’administració autonòmica. Un sistema de finançament que estrangula l’autonomia política, un dèficit descontrolat, el caos de RTVV, factures en els calaixos, un munt de sentències contra els errors i els abusos dels anteriors governants que hauran de pagar els nous, el forat d’unes empreses públiques plenes de col·locats que ara diuen ser “treballadors públics de tota la vida”, a més de molta gent de confiança del PP ocupant llocs de responsabilitat en l’administració. Això dificultarà l’acció del nou govern durant els primers dos anys, si més no. El temps necessari per a veure primeres dificultats serioses del nou govern i per a conéixer la capacitat de l’oposició per a ocupar espai polític i passar a l’ofensiva. 

Temps de volatilitat 

Per tot això, el nou govern no hauria de creure que desfent les barrabassades del PP omplirà de sentit la seua acció política o que amb el descrèdit del PP tindrà fàcil una futura majoria parlamentària en 2019. Potser, en una altra època, amb electorats més estables en els seus comportaments i preferències, això seria una hipòtesi raonable. Hui, no. La volatilitat electoral és molt elevada, afecta els grans partits tradicionals i també les noves formacions, i no és previsible que disminuïsca, sobretot en les classes mitjanes. Tot el contrari. Això, sense contar que el nou govern no té un euro per a gastar-se, que les expectatives ciutadanes a les que ha de fer front són elevades i que, tard o d’hora, com en qualsevol grup de persones, haurà de fer front a les conseqüències de les lleis de l’estupidesa humana (Cipolla, 2001); a més dels problemes inherents a la selecció inadequada de les elits polítiques consubstancial a tot govern nou i a la complexitat de les relacions, de les decisions i de la renovació de càrrecs en els governs en coalició. 

CITA 
C. M. Cipolla (2001): Allegro ma non troppo, Barcelona: Crítica.

La por a perdre: anticatalanisme, PP i CJC

Vicente Garrido (CJC) i Serafín Castellano (PP)

El passat 12 de febrer el Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat (CJC) emetia el Dictamen 57/2014 a propòsit de la definició del mot valencià del Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El dictamen, fet a instància de la consellera de Cultura, Educació i Esports del Govern Valencià, comporta una doble intromissió competencial esbiaixada per part d’una institució política de la Generalitat (el Govern Valencià) i d’una institució consultora en matèria jurídica (el CJC) en la regulació i l’establiment de la normativa lingüística del valencià que és competència exclusiva de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Passa, però, que el PP valencià està dividit, arnat pels casos de corrupció, amb un Govern Valencià paralitzat i un president nomenat per Rajoy sense autoritat en el partit. I a tot això es suma que les enquestes reiteren des de fa mesos que perdrà la majoria absoluta en les Corts Valencianes i que, probablement, no podrà governar en 2015.

I encara queden dos anys de legislatura!

L’actual legislatura política es fa molt llarga. Els governs han perdut en només dos anys bona part de la legitimitat i representativitat originària. Al País Valencià, el PP, després de 18 anys a la Generalitat, ofereix un balanç decebedor. Fóra bo comptar amb un projecte col·lectiu, mínimament coherent, nou i alternatiu per a superar la crisi i per a cohesionar i modernitzar la societat; però, fins ara, no s’hi veu energia suficient per a fer-lo possible. Mentrestant, les enquestes projecten escenaris polítics diferents (i no necessàriament millors) als actuals i com gran part del malestar i el ressentiment socials estan al marge o en contra de la política institucional.

Augmenta la gent sense partit que els represente al parlament

Tots els darrers estudis d’opinió mostren l’augment de l’abstenció i del vot sense representació política (vot nul, en blanc i a partits irrellevants). En les eleccions valencianes de 2011, l’abstenció fou del 30%, i el vot sense representació (excloent-hi UPyD) sumà el 6% del cens. En total, prop de 1.270.000 persones. Ara, si les enquestes no s’enganyen, l’abstenció decidida sobrepassa el 35% (1.260.000 electors), i el vot sense representació superaria el 7% del cens (250.000). És a dir, el 42% de l’electorat no generaria representació parlamentària i és una opció amb tendència a créixer.

 

PP y PSOE sobre arenas movedizas




Alberto Fabra (PPcv) i Ximo Puig (PSPV-PSOE)

Hace algunos meses, un antiguo dirigente socialista valenciano, mostraba su estupor por el hecho de que el PSOE baje en las encuestas, a pesar del desastre de los gobiernos del PP en Madrid y Valencia. Lo que se ha evidenciado (con matices, en un caso importantes) en todas las convocatorias electorales desde noviembre de 2012 y repiten las encuestas es que cae el PP y se hunden los socialistas. Pero, ¿por qué? Aventuraremos una hipótesis explicativa de algunas dinámicas, siendo conscientes de que las variables en juego son muchas más y en cuestión de comportamientos electorales son tiempos de volatilidad, especialmente en eso que tradicionalmente se acostumbra a denominar la izquierda y, más aún, en el País Valenciano.

Cuatro elecciones y una encuesta

Cuatro elecciones autonómicas desde que hace menos de un año tuvieran lugar las últimas elecciones generales (20 de noviembre de 2011). Una constante se repite: PP y PSOE pierden votos. Más de 1.100.000. En unos casos, de manera sangrante; en otros, de forma más discreta. Pero siempre pierden, especialmente el PP, casi 817.000.

Juego de suma cero

Alfredo Pérez Rubalcaba y Mariano Rajoy Brey

Cada elección es un mundo. Es un tópico cierto. Jamás son iguales los resultados electorales en un mismo lugar, aunque la diferencia en la votación sea tan sólo de unas horas, las diferencia aumentan cuando el lugar no es el mismo. Eso hace complicado comparar elecciones de carácter distinto y en diversas comunidades políticas, identificar las constantes o elementos que se repiten, aunque no lo parezca, ver si marcan una tendencia y establecer una hipótesis explicativa de lo que ocurre y porqué. 

Rita no Tira (i altres comentaris)

Dia que passa, dia que la realitat espanyola empitjora. La crisi econòmica, institucional i política avancen en paral·lel. El major atac contra les classes mitjanes i treballadores des de la Dictadura. La major cessió de sobirania democràtica de la història. Els privilegiats reforçats. La dreta espanyola aplaudeix a les Corts Generals les mesures. La patronal demana encara més. La divisió alemanya d’Europa entre països bons (nord) i roïns (sud) ens empobreix sense solucionar els nostres mals endèmics. La incompetència del govern de Rajoy i la falta d’oposició estructurada ens duu a una situació dramàtica. La Comunitat Valenciana, lluny de diferenciar-se d’aquest panorama, l’exaspera.

Rita no tira

Darrerament, la premsa afí al PP ha publicat un seguit d’informacions sobre qui podria substituir Rita Barberá en el futur. El fet és sorprenent. Van haver eleccions fa poc més d’un any i el PP renovà la majoria absoluta. ¿Per què es parla de la substitució de Barberá?¿No havíem quedat que assegurava sempre la victòria del PP a València?

Mariano Rajoy, Rita Barberá i Francisco Camps

La realitat és que el mite d’una Rita Barberá imbatible a les urnes és això: un mite.

Alberto Fabra i l'amenaça asturiana

Instal·lats en un estat d’emergència econòmica permanent, cansats d’una gestió de la crisi injusta que fa que els ciutadans paguem els abusos dels bancs i els rics tinguen cada vegada més beneficis, emporugits per l’evolució de la prima de risc, desconfiats d’un govern espanyol incompetent i una oposició perduda, astorats per la incapacitat d’Europa per a ser Europa, esperant Grècia i enyorant Islàndia. Parlar de la política valenciana i de les expectatives de futur del president Fabra semblen coses poc urgents. Potser. Però per als que vivim ací continuen sent necessàries.

Divendres 18 de maig. Falta poc perquè comence el congrés regional del PPvalencià. Alberto Fabra, després de 10 mesos presidint el partit per decisió de Rajoy, està a punt de ser ratificat en el càrrec pels seus correligionaris. El gruix dels delegats i dirigents es prepara per a viure uns dies amb l’única emoció de la batalla entre Castellano i Rus. Domina l’ambient la còmoda inòpia que genera el control institucional i pressupostari quasi absolut que el PP té a la societat valenciana. La crisi econòmica pareix no afectar-los. L’origen social, els cotxes oficials i els sous generosos aqueten la visió d’una realitat cada vegada més dura.

Después del PP, más PP (II)

En ocasiones se confunde la existencia de malestar social (y político) o la multiplicación de partidos con representación parlamentaria con la existencia de alternativas políticas solventes al PP. Aún más, se afirma que los resultados de las últimas elecciones autonómicas y generales, el caso Camps, el hundimiento del modelo de desarrollo económico promovido por los populares, los escándalos por corrupción y las dificultades del Consell en su gestión ordinaria son síntomas de que el PP está entrando en una fase de erosión, que irá a más y se hará incontenible más pronto que tarde. Creemos que en está conclusión pesa más deseo que realidad. Las bases de la hegemonía política del PP son muy sólidas,

Después del PP, más PP (I)

Aunque las grandilocuentes iniciativas que definieron a los gobiernos populares en la Comunidad Valenciana se vienen abajo en medio de una crisis económica y social devastadora, el PP goza de una posición política envidiable, la mejor de su historia como partido tanto en poder institucional como en distancia electoral con sus competidores.

A corto y medio plazo, además, no se atisba ninguna alternativa política (cambio de políticas) ni alternancia (mera modificación de los equipos gobernantes) protagonizada por otros partidos. Así las cosas, en este momento, la única alternativa al PP es el propio PP.

Doce claves de los resultados electorales del 20N

Las encuestas y tendencias de fondo anunciaban lo ocurrido. Tras el 20-N, el PP es el partido hegemónico y la oposición está más débil y fragmentada, especialmente en la Comunidad Valenciana.

Hundimiento y mayoría absoluta 

Con los votos del 20-N, el PP habría perdido las elecciones de 2004 y 2008. El mejor resultado del PP en su historia y la mayoría absoluta más contundente no tiene su origen en la mayor capacidad del PP para aumentar sus apoyos sociales. Se debe al hundimiento del PSOE y a la ruptura de la compleja coalición electoral que aglutinó Zapatero. La hegemonía política e ideológica del PP puede ir para largo; pero será por la precaria situación de la izquierda. Algo en lo que la Comunidad Valenciana es pionera. Fuera de esta fotografía, Cataluña, el País Vasco y, en parte, Navarra.

La desafección va por barrios

Aunque el fenómeno es anterior, desde que comenzó la crisis los índices de desafección política se han disparado. Sin embargo, no afecta por igual a los dos bloques electorales básicos. Entre los votantes conservadores predomina el voto de adhesión, con una carga crítica en las urnas escasa y sin apenas consecuencias. Desde 1996, el PP tiene una estabilidad de voto sobre censo electoral envidiable, situada en torno al 29,5% en España y al 38% en la Comunidad Valenciana, con oscilaciones que no superan los dos puntos cuando aumenta o pierde apoyos. Es, en la izquierda, donde la desafección tiene consecuencias electorales, lo que explica que el voto socialista en los momentos depresivos (2000 y 2011) descienda hasta el 20% (19,5%, en 2011) y sobrepase el 30% cuando la movilización es alta (32,2%, en 2008).

Pierde fuerza el bipartidismo

La suma de PP y PSOE desciende. En España, pasa del 84,7% de los votos (323 diputados) al 73,3% (296 diputados). En la Comunidad Valenciana, del 93,3% de los votos y los 33 diputados en 2008, al 80,9% (30 diputados) actual. Ahora bien, la caída del bipartidismo por la debacle socialista, no supone un multipartidismo equilibrado. Hemos pasado del bipartidismo a un sistema de partido hegemónico que concentra todo el poder. Se sale de la sartén para caer en las brasas.

A vueltas con la Ley Electoral

El crecimiento electoral de UPyD y de IU ha sido mayor en votos que en escaños. Los dos partidos han arremetido contra una Ley Electoral que los castiga y que en, su opinión, beneficia a los nacionalismos periféricos. Lo primero es cierto; lo segundo, no. Nuestro sistema electoral, con circunscripciones muy pequeñas, castiga a los pequeños partidos estatales, beneficia a las dos grandes formaciones estatales, especialmente al PP, y genera una representación bastante proporcional de las fuerzas periféricas.

Un ejemplo. Si el pasado 20-N hubiésemos votado en una única circunscripción y sin barreras electorales, como parecen defender estos partidos, el PP hubiera obtenido 156 diputados (30 menos de los conseguidos), el PSOE 101 (9 menos), IU 24 (13 más), UPyD 17 (12 más), CiU hubiera tenido uno menos, Amaiur dos menos, ERC, BNG y Compromís uno más cada uno, el resto igual y en el Congreso habría 9 partidos más, desde Equo hasta el Partido Pirata, pasando por Plataforma por Cataluña.

Exclusión electoral y voto de castigo

Considerando la totalidad de la Comunidad Valenciana, el voto a candidaturas que no han obtenido representación se reduce, con la entrada de EU, UPyD y Compromís, a un escaso 3,1%. Muy pocas personas han votado por opciones políticas que no han conseguido diputados. Sin embargo, analizando aisladamente las provincias de Alicante y Castellón, las cifras de voto sin representación son muy altas: superiores al 17,5%. Si, en vez de votar en cada provincia lo hubiéramos hecho en una única circunscripción autonómica, la exclusión electoral se habría reducido al mínimo, aunque el PP tendría dos diputados menos, el PSOE uno, y EU, UPyD y Compromís habrían conseguido dos diputados respectivamente.

La abstención al Congreso ha aumentado en más de tres puntos, del 21,2% al 24,5% respecto a 2008. Con todo, el fenómeno más destacable se ha dado en la votación al Senado. Aquí la abstención ha sido más alta que en el Congreso, pasando del 21,2% de 2008 al 25,1%, y se ha multiplicado el número de votos nulos (de 0,7% al 3,9%) y en blanco (del 0,8% al 5%). Ha habido un elevado voto de castigo contra la inutilidad actual del Senado y la partitocracia debería darse por aludida.

Madrid y la Comunidad Valenciana, vidas electorales paralelas

El comportamiento de los principales partidos de Madrid y la Comunidad Valenciana presenta notables coincidencias en las últimas décadas. El 20-N también ha sido así. Cinco semejanzas. 1) La abstención y el porcentaje de votantes son similares. 2) El nivel de votos al PP y al PSOE es parejo, aunque ligeramente superior en la Comunidad Valenciana. 3) Son las únicas comunidades en las que UPyD consigue diputados. 4) El grado de retroceso relativo de PP sobre censo electoral (en Madrid del 1,7% y en la Comunidad Valenciana del 1,9%) y del PSOE (en Madrid del 37,6% y en la Comunidad Valenciana del 38,1%) es parecido. 5) Las mayores pérdidas de votos se producen en las ciudades de Madrid y Valencia. Coincidencias que probablemente señalan una alta vinculación del imaginario político valenciano con la dinámica madrileña y estatal.

Más (escaños) con menos (votos)

El PP no ha conseguido los 1.500.000 votos que se tenía como objetivo. Pero, como en las autonómicas, ha obtenido más escaños y ha reforzado su hegemonía política e ideológica aunque, paradójicamente, retrocede electoralmente: 27.000 votos menos. La pérdida de votos se concentra en la provincia de Valencia (27.500 votos menos) y, sobretodo, en la ciudad de Valencia. En Alicante y Castellón las cifras son similares a 2008. El enésimo hundimiento socialista, la ausencia de un discurso político alternativo que compita con el de los populares y la fragmentación de la oposición fortalece la posición dominante del PP.

¿Si estamos en la media no hay que asumir errores?

La pérdida de votantes del PSPV-PSOE es muy grave (38,1% sobre 2008: más de 430.000 votos), pero igual a la producida en el conjunto de España (38,2%) e inferior a la de Cataluña (45,5%), Asturias (43,9%), el País Vasco (41%) y otros lugares. En consecuencia, Alarte, su inocua ejecutiva y las familias que fagocitan el PSPV, con el lermismo como paralizador principal, hablarán de errores genéricos e inconcretos y de que los resultados son similares a los del resto del PSOE. Entenderán que el mal de muchos evita asumir los errores propios. De ese modo, tratarán de mantener la actual estructura del poder interno frente a las amenazas que la cuestionan. No en vano, los aparatos dominantes ya dicen de Romeu que fracasó en Silla, que ha vivido a la sombra de Ciscar y de Blanco y no tiene recorrido propio, y de Mata que es alguien demasiado frívolo e inconsistente para asumir la secretaria general del PSPV.

Crecer, pero menos

EU es la tercera fuerza. Un éxito. Como siempre que el PSPV cae, EU crece; sólo que, en esta ocasión, poco. Apenas si consigue uno de cada cinco votos que los socialistas pierden. Su espacio político sigue siendo subsidiario y subordinado al de los socialistas. Y ni su estructura organizativa, ni su presencia social y territorial, ni sus líderes, discurso y proyecto político parecen tener capacidad, por el momento, para condicionar e influir en la acción política de los gobiernos o capitalizar a la izquierda desencantada con el PSOE.

Multiplicando votos
 

UPyD ha sido el partido que mejor comportamiento electoral relativo ha tenido. Multiplica por 2,4 sus resultados en las pasadas autonómicas, por más de 4 los de las locales y por 7,5 los de las generales de 2008. Ha conseguido un escaño, el único de este partido españolista fuera de Madrid, y la Comunidad Valenciana es, con diferencia, el espacio donde UPyD tiene un aumento más espectacular de votos. Si estos resultados se hubieran dado en las autonómicas, tendrían grupo propio en las Corts Valencianes.

Dentro y fuera  

También Compromís ha conseguido un éxito indudable. Por vez primera el nacionalismo progresista consigue un escaño en el Congreso. Un hecho histórico. Dos observaciones. Primera, respecto a las elecciones autonómicas pierde 51.000 votos y sobre las locales, 73.000. Segunda, con estos resultados no entraría en las Corts Valencianas, pues sólo ha obtenido el 4,8%. A pesar de sus avances en 2011, Compromís tiene por delante mucho trabajo si se quiere consolidar como fuerza política estable con representación parlamentaria y vocación de alternativa política.

¿Cuándo gobernará el Consell a pleno rendimiento?

Pasado el 20-N, sin oposición y con Alberto Fabra reforzado en su condición de president de la Generalitat, el Consell debería activar todos sus recursos para establecer una estrategia frente a la crisis. Sin embargo, seguiremos esperando. Ahora al gobierno de Rajoy que quizás se lleve a uno los mejores activos, el conseller Verdeguer. Y, después, al congreso del PP valenciano y la posterior remodelación del Consell. Mientras tanto, el Centro de Investigación Príncipe Felipe pierde más de 100 investigadores y 14 líneas de investigación por la reducción de la financiación del Gobierno Valenciano en casi 5 millones y la Generalitat asume la deuda generada por los organizadores de la Fórmula 1, cerca de 30 millones. Cuestión de prioridades. 

article publicat a VALENCIA PLAZA el 28 de novembre de 2011 http://www.valenciaplaza.com/ver/43469/doce-claves-para-entender-los-resultados-electorales.html