L’actual legislatura política es fa molt llarga. Els
governs han perdut en només dos anys bona part de la legitimitat i
representativitat originària. Al País Valencià, el PP, després de 18 anys a la Generalitat, ofereix
un balanç decebedor. Fóra bo comptar amb un projecte col·lectiu, mínimament
coherent, nou i alternatiu per a superar la crisi i per a cohesionar i
modernitzar la societat; però, fins ara, no s’hi veu energia suficient per a
fer-lo possible. Mentrestant, les enquestes projecten escenaris polítics
diferents (i no necessàriament millors) als actuals i com gran part del
malestar i el ressentiment socials estan al marge o en contra de la política
institucional.
Augmenta la gent sense partit que els represente al
parlament
Tots els darrers estudis d’opinió mostren l’augment
de l’abstenció i del vot sense representació política (vot nul, en blanc i a
partits irrellevants). En les eleccions valencianes de 2011, l’abstenció fou
del 30%, i el vot sense representació (excloent-hi UPyD) sumà el 6% del cens.
En total, prop de 1.270.000 persones. Ara, si les enquestes no s’enganyen,
l’abstenció decidida sobrepassa el
35% (1.260.000 electors), i el vot sense representació superaria el 7% del cens
(250.000). És a dir, el 42% de l’electorat no generaria representació
parlamentària i és una opció amb tendència a créixer.
De fet, el vot decidit a partits amb possibilitats d’estar en les Corts, quan
queden dos anys de legislatura (sempre que el president Fabra no convoque
eleccions anticipades), només seria 1.566.000 persones. Una xifra baixa. Així, només
al voltant del 17% dels votants (612.000) optarien hui pel PP; sobre un 11% triarien
el PSPV-PSOE (396.000); mentre que la resta (558.000, el 15,5% del cens)
podrien votar de manera similarment repartida en el conjunt del País Valencià (una
altra cosa és en cada província) per Compromís, EU i UPyD. De fet, el que
apunten les enquestes és que els partits que perden força són els dos centrals
en les darreres dècades (PP i PSPV-PSOE) i la resta milloren resultats; però
amb dos limitacions importants: no capten tot el que perden els grans i tenen una implantació social bastant discreta.
Oposicions i alternatives
 |
| Ximo Puig |
Tot sembla que l’oposició actual (UPyD inclosa)
tindrà la majoria en les Corts, però és massa heterogènia per a estructurar una
única alternativa. Al capdavant, el PSPV-PSOE, el partit més sòlid per a encapçalar un govern diferent al del PP, pateix els mals estructurals de
la socialdemocràcia europea i els particulars del socialisme espanyol. La
bonhomia, bon criteri en les posicions polítiques i voluntarisme del seu
secretari general per reordenar les forces pròpies i frenar la sagnia electoral, contrasta amb una presència territorial
i social debilitada (menys de 20.000 afiliats), la pèrdua de capital humà del
partit, un sistema de selecció interna de quadres contraproduent, una
estructura territorial inadequada, i l’enorme llast de la burocràtica i conservadora
política de la direcció federal (central) socialista.
 |
| Mònica Oltra i Enric Morera |
Després tenim Compromís, força en fase ascendent, que
capitalitza part del malestar social; però que genera reticències i dubtes,
producte de les pròpies contradiccions. Es tracta d’una coalició de forces
polítiques dispars, de militància reduïda (poc més de 4.000 afiliats) i on
conviuen posicions, orígens socials i cultures polítiques molt diferents (des
dels nombrosos grups que a Catalunya formarien part de Convergència i d’Unió,
passant per altres que allí militarien a Esquerra Republicana i fins i tot el
PSC, i acabant per ecosocialistes i postcomunistes), unificats per un valencianisme
genèric i l’atracció electoral conjuntural que generen. Potser esta pluralitat
interna explica el contrasentit que Compromís vulga presentar-se, de manera un
tant oportunista, com l’oposició principal al PP valencià i alhora facilite el
govern del PP en més de 20 ajuntaments. Està, a més, la qüestió dels egos i el
fet que algunes de les personalitats més conegudes (Mònica Oltra, Mireia Mollà o
Joan Ribó) pertanyen a Iniciativa del Poble Valencià, mentre la presència
municipal més sòlida i el gruix de la coalició és del Bloc. Tard o d’hora, hi
haurà tensions.
 |
| Marga Sanz |
Entre les forces que milloren les expectatives de
vot, EU és qui ho fa amb menor intensitat, en part perquè l’augment d’IU en
l’àmbit estatal es deriva al País Valencià també cap a Compromís; però,
sobretot, perquè IU té dificultats enormes per a esdevenir una mena de Syriza grega. D’entrada,
forma part de la partitocràcia nascuda amb la Constitució de 1978 i,
en la mesura de les seues possibilitats, ha estat en els repartiments de poder
dels partits institucionals. En segon lloc, perquè és una formació (com totes
els partits d’esquerres de l’era postindustrial) amb més pes de la marca que
presència en els moviments socials i en el territori, té una militància escassa
(uns 3.500 afiliats) i concentrada en les àrees urbanes. I, en tercer, perquè
és una formació on sempre hi ha latent l’amenaça de les confrontacions i
purgues entre ortodòxies i heterodòxies que, des de la seua
fundació, en els anys vint del segle passat, afecten a la pràctica totalitat
dels partits comunistes. Amb tot, EU sembla ara una formació sense massa divergències
internes en estos moments i la seua participació en un hipotètic govern de la Generalitat pot
resultar poc problemàtica.
 |
| Toni Cantó i Rosa Díez |
El creixement d’UPyD és ple d’incògnites. Ara per
ara, és un partit nacionalista espanyol que ha sabut posar en valor la seua
principal virtut (no estar contaminat per les pràctiques partitocràtiques i no
haver tingut encara responsabilitat de govern) i, sent una partit monotemàtic
(antiautonomista i contrari als nacionalismes alternatius a l’espanyol), està
bevent del monstre alimentat per FAES i el PP amb les seues crítiques als
suposats més grans despropòsits de les autonomies respecte a la també suposada
eficàcia i eficiència del govern central. Amb tot, a la Comunitat Valenciana,
UPyD és un partit fantasma. Es coneixen les esbarrades de Toni Cantó en twitter
i poc més. No se sap res dels seus líders, presència, programes i propostes
concretes. Només intuïm que, si les enquestes són certes, poden arribar a decidir
un bon nombre d’ajuntaments i el govern de la Generalitat i que, a
l’hora d’establir pactes, entre UPyD i Compromís, hi ha una considerable i
quasi incompatible distància ideològica.
No està escrit que el PP valencià perda la Generalitat en 2015 (o
abans)
El 22 de maig de 2011, el PP obtenia la majoria més ampla en la història de
les Corts Valencianes: 55 diputats; 22 més que el segon partit (PSPV-PSOE), 49
més que el tercer (Compromís) i 50 més que el quart (EU). El mateix dia, en
l’àmbit municipal, concentrava més poder que cap formació política en tots els
anys de democràcia. En novembre, es feia amb el govern d’Espanya. Esdevenia,
així, la força que gestiona la totalitat del poder i dels pressupostos que
afecten la vida dels ciutadans valencians, excepció feta d’alguns municipis
puntuals i menors.
 |
| Francisco Camps i Alberto Fabra |
Una demostració de força que, dos anys després, és plena de badalls.
L’anterior president de la
Generalitat i del PP (Camps) va dimitir en juny de 2011 i el
nou (Fabra), imposat per Madrid, no es consolida. Una cinquena part (la xifra
és variable) del grup parlamentari popular està implicada en processos
judicials. La gestió de les alcaldies referencials és pobra; tant la de Sonia
Castedo (Alacant) perduda en el cas Brugal, com la de l’insubstancial Alfonso
Bataller (Castelló de la Plana)
i la de l’icono vacu de Rita Barberá (València). El PP ja no és el que era, la
disciplina interna es clivella, es un partit minat per la corrupció, la poca vergonya i la sospita de finançament irregular. I les enquestes comencen a indicar que el PP pot estar en
l’oposició en la
Generalitat i en molts ajuntaments durant la pròxima
legislatura, si més no. Serà així? Probablement. Però no està clar.
La capacitat de resistència d’este partit és molt gran. La mitjana de vot
del PP és significativament major en la Comunitat Valenciana
que en el conjunt d’Espanya (un 30% més). Periòdicament, més de la quarta part
del cens electoral valencià ha votat sempre a la dreta amb una fidelitat
acrítica i absent d’escrúpols. Vot captiu bé siga per qüestió de classe,
d’estatus, d’interessos o de sistema de valors. El PP té 150.000 afiliats; el
número de simpatitzants directes i actius pot situar-se en una xifra similar,
com a mínim; la quantitat de càrrecs
públics, assessors i enxufats en les
més diverses empreses públiques i administracions locals, provincials i
autonòmiques pot situar-se al voltant de les 25.000 persones, i la xarxa
clientelar en associacions cíviques, ONG, fundacions, centres educatius privats,
universitats privades, sanitat privada, mútues, grups mediàtics i altres entitats
de la impròpiament dita societat civil fan pensar en una massa social molt considerable,
amb molts recursos econòmics, formació acadèmica alta i una elevada capacitat
d’influència i poder. Són interessos forts i ben definits, una força molt
difícil de desestructurar políticament a hores d’ara. Més de 400.000 persones
mobilitzades abans de començar cap campanya electoral.
A meitat de la legislatura valenciana, el panorama
d’expectatives electorals és boirós. Tot indica que el PP va camí de perdre la
majoria absoluta en les Corts i en bona part dels ajuntaments que governa. Però
en front té una oposició fragmentada i amb dificultats per a construir una
alternativa solvent al govern del PP. En conseqüència, es dibuixen cinc
escenaris de futur, per ordre de probabilitat: 1) Un govern tripartit amb suports semblants als de les Balears o
Catalunya en legislatures passades (PSPV, Compromís i EU). 2) Un govern del PP en minoria. 3)
Un govern bipartit (PP i UPyD). 4) Un
govern tripartit a l’asturiana (PSPV-PSOE, EU i UPyD). 5) Una gran coalició institucionalista (PP i PSPV-PSOE). Tot pot
passar.
Queden dos anys i, al ritme que van les coses, això és una enormitat de
temps en termes socials i polítics, i més encara electorals. En els pròxims
mesos, més de Gürtel, Bárcenas, assalt a
l’Estat de Benestar, protecció als bancs i a la banda de les 17 grans empreses,
empobriment econòmic i cultural de les classes mitjanes i baixes, enrocament
del PP, càntics a què ja eixim de la crisi, anticatalanisme per a galvanitzar
la dreta i lloes a Marca España per a
distraure al personal. Després, en maig de 2014, les eleccions europees mostraran
una abstenció històrica, els partits menuts tindran resultats sobredimensionats
i els grans (PP i PSOE) patiran un sostrac. Llavors començarà la llarga
precampanya fins les eleccions autonòmiques i locals de maig de 2015; en mig
del nerviosisme dels grans partits, sobretot del PP; els somnis dels menuts, i
la desafecció amb la política i la democràcia d’una part notable i creixent de
la ciutadania.
