La por a perdre: anticatalanisme, PP i CJC

Vicente Garrido (CJC) i Serafín Castellano (PP)

El passat 12 de febrer el Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat (CJC) emetia el Dictamen 57/2014 a propòsit de la definició del mot valencià del Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El dictamen, fet a instància de la consellera de Cultura, Educació i Esports del Govern Valencià, comporta una doble intromissió competencial esbiaixada per part d’una institució política de la Generalitat (el Govern Valencià) i d’una institució consultora en matèria jurídica (el CJC) en la regulació i l’establiment de la normativa lingüística del valencià que és competència exclusiva de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Passa, però, que el PP valencià està dividit, arnat pels casos de corrupció, amb un Govern Valencià paralitzat i un president nomenat per Rajoy sense autoritat en el partit. I a tot això es suma que les enquestes reiteren des de fa mesos que perdrà la majoria absoluta en les Corts Valencianes i que, probablement, no podrà governar en 2015.
Esta possibilitat, que està per vore que acabe acomplint-se, sembla haver posat histèrics Alberto Fabra i els seus estrategs i això explicaria que hagen tornat a traure a passejar el vell anticatalanisme blaver i el ranci discurs d’una identitat valenciana que entenen de manera virulenta, excloent i hipòcrita.

Un CJC partidista i interessadament poc documentat

En este context, el paper jugat pel Consell Jurídic Consultiu ha sigut lamentable. Per això, no està de més recordar qui són els seus membres. El president, Vicente Garrido Mayol, és conservador de soca-rel, vinculat al PP, a més d’amic i col·laborador de l’expresident Camps, qui el va proposar per al càrrec. El vicepresident, José Díez Cuquerella, és militant del PP, expresident provincial del PP en València i exdiputat d’este partit en les Corts Valencianes. La vocal María Luisa Mediavilla Cruz, jurista professional i magistrada de la Sala Social de TSJCV, és persona conservadora i membre del CJC a proposta de l’expresident Camps. El vocal Enrique Fliquete Lliso és advocat i ha fet carrera vinculat als sectors més conservadors del PP. El conseller nat, Francisco Camps Ortiz, és militant destacat del PP, expresident dimitit de la Generalitat i diputat del PP en les Corts Valencianes. El secretari general, Fernando García Mengual, és igualment persona conservadora, professor de la Universitat Catòlica de València, i ha arribat al CJC gràcies a formar part de la “societat civil” subvencionada amb diners públics i propera al PP.

Francisco Camps i Vicente Garrido

Per tant, entre els que han elaborat el dictamen del CJC tenim tres militants significats del PP, dos simpatitzants del PP i una persona simplement conservadora. Tots ells membres del CJC a proposta del PP. No és una institució que puga presentar-se com a exemple de pluralisme polític i ideològic, de diversitat intel·lectual i de representativitat qualificada de la realitat valenciana. Per contra, tot fa pensar que estem davant d’un organisme instrumentalitzat per un partit polític en exclusiva i, en conseqüència, partidista o quasipartidista. Fet que planteja dos interrogants substancials. El primer, sobre el sentit de la seua existència, més que discutible amb l’actual composició. El segon, sobre la fiabilitat dels seus dictàmens i el seu rigor “jurídic” i “consultiu”; atés que els seus acords tindran sempre la sospita de ser de part (tots els consellers són conservadors i la majoria membres del PP o simpatitzants) i a favor de part (de les posicions defensades per les institucions governades pel PP), especialment en qüestions polèmiques. El cas del dictamen a propòsit del Diccionari Normatiu no ha sigut una excepció, vist el passat de la institució; però és especialment cridaner. No entrarem en una anàlisi profunda del dictamen. Ens centrarem només en tres oblits importants (alguns provablement intencionats) del CJC, en l’ús d’ arguments pelegrins i en la injustificable invasió d’una competència exclusiva i estatutària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

Hem de recordar que, posteriorment, al dictamen del CJC sobre la definició de valencià del Diccionari Normatiu; s’hi ha incorporat com a vocal Federico Fernández Roldán, conservador i proper al PP, qui durant anys va ser secretari geneneral del CJC,  en va ser cessat per Vicente Garrido perquè no atenia correctament les seues funcions i es dedicava als seus negocis privats, i que ara torna al CJC, nomenat per Alberto Fabra i amb la intenció de fer-se amb el control  i ser el futur president d’una institució que tot i ser absolutament del PP no és de Fabra, és del PP de Francisco Camps.

Tres oblits, poc justificables, del dictamen del CJC

Primer oblit. El CJC ignora sorprenentment que en la Llei de Creació de l’AVL s’afirma textualment que “el valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”. I val a dir que els territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó que reconeixen una llengua pròpia distinta al castellà són Catalunya, Balears i la Comunitat Valenciana. I que el nom que la llengua pròpia rep en el sistema lingüístic comú és el de valencià a la Comunitat Valenciana i el de català a Balears i Catalunya. En conclusió, el CJC oblida que en la llei de creació de l’AVL ja s’afirma, amb una redacció un tant recargolada, la definició de valencià que sense competències ha interpretat la institució jurídico-consultiva.

Segon oblit. El CJC fa menció a la declaració institucional de l’AVL de 19 de desembre de 2003 d’una manera selectiva i, per tant, tergiversada, atés que en recull els punts primer i tercer que diuen que “la denominació de valencià és tradicional, històrica, legal, estatutària i, per tant, la més adequada al marc institucional” i “el nom de la llengua i la seua naturalesa no han de ser objecte de polèmiques inútils...”. Però ignora els apartats segon, quart i cinqué on s’afirma que la definició tradicional i estatutària de valencià “no és incompatible ni ha d’entrar en contradicció amb altres denominacions també tradicionals, històriques i legals, que rep la llengua pròpia dels valencians”; que “la diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris” i que, “en el moment oportú, l’AVL elaborarà un dictamen detallat i precís sobre les qüestions anteriors”.

Tercer oblit. En este sentit i de manera greu, el CJC ignora, cal pensar que conscientment, que el dictamen de l’AVL a què fa referència el punt cinqué de la Declaració Institucional de l’AVL de 19 de desembre de 2003 es va produir catorze mesos després, el 9 de febrer de 2005, i en l’acord introductori, entre altres coses, diu que aprova “amb caràcter prescriptiu, el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià”, i que el publica als efectes del que establix l’article 5 de la Llei de Creació de l’AVL, que textualment diu “les decisions de l’AVL ... hauran de ser observades per totes les institucions de la Generalitat...” o el que és igual, han se ser assumides, respectades i seguides obligatòriament pel president de la Generalitat, pel Govern Valencià i pel Consell Jurídic Consultiu, entre d’altres institucions estatutàries.

I, entrant en el contingut del dictamen del 9 de febrer de 2005, l’AVL hi afirma en el punt primer que “la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals)” i, posteriorment, en el punt sisé recorda que “és un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears...”.

Un any després (abril de 2006), s’aprova la reforma de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana i tant el Consell Jurídic Consultiu com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’incorporen com a institucions estatutàries. És cert que l’estatut utilitza els termes valencià, idioma valencià o llengua valenciana; però ho fa de la mateixa manera com utilitza els termes castellà, idioma castellà i, implícitament, llengua castellana. I ho fa, com és lògic, tenint en compte que l’Estatut de 2006 quan fa esdevindre institucions de la Generalitat el CJC  (creat per llei de la Generalitat el 1994) i l’AVL (creada per llei de la Generalitat el 1998), ho fa incorporant tot el bagatge, acords i dictàmens d’estes institucions des de la seua creació, inclòs naturalment el dictamen de 9 de febrer de 2005 de l’AVL.

Un argument pelegrí

Hi ha un argument especialment pelegrí que el CJC utilitza i que escandalitzaria a la premsa de Madrid (i a la valenciana) si s’aplicara al castellà. Si, segons el CJC, un diccionari normatiu valencià només pot parlar de les llengües oficials en l’àmbit estricte territorial de la Comunitat Valenciana perquè és l’espai geogràfic delimitat a què es referix l’estatut d’autonomia. I si, com diu el CJC, quan es definix valencià només es pot fer esment de l’espai de la Comunitat Valenciana. El CJC hauria d’haver dit també alguna cosa, amb una argumentació semblant, sobre la definició que el diccionari de l’AVL fa de castellà. En este cas, quan l’AVL definix castellà remet pel que fa a la llengua castellana a espanyol i alhora defineix espanyol (lingüísticament, parlant) com “llengua romànica parlada a Espanya i en altres indrets del món, especialment en molts països d'Amèrica, coneguda també amb el nom de castellà”.

Així doncs, ¿per què no recorda el CJC a l’AVL que no pot parlar estatutàriament més que de castellà, llengua castellana o idioma castellà, i que hauria d’evitar el sinònim d’espanyol, i que no pot parlar territorialment del castellà més que en l’espai geogràfic de la Comunitat Valenciana i com a molt del Regne d’Espanya? ¿Per què no diu res d’això el CJC? ¿Per què no li ho ha demanat el seu partit (PP)? ¿Per por a fer encara més el ridícul? o simplement, el que és pitljor, per la xenofòbia classista de les elits valencianes, segons la qual del valencià podem fer burla perquè és una llengua de segona i sense futur, com la gent que la parla; mentres el castellà és llengua indiscutiblement de primera i de persones socialment superiors.

I la qüestió central

Finalment, el CJC demostra que no sap que és un diccionari normatiu, la publicació del qual és competència exclusiva de l’AVL. El diccionari normatiu, per principi, definix amb rigor lingüístic i acadèmic (atributs que no té ni poden tindre en matèria lingüística ni el Consell de la Generalitat ni el CJC), mots com taula, sol, terra, valencià, castellà, rus o japonés. I normativament i jurídicament (perquè així ho diu jurídicament la llei de creació de l’AVL) ni el Govern Valencià ni el Consell Valencià de Cultura ni el Consell Jurídic Consultiu ni cap institució autonòmica valenciana tenen res a dir sobre les definicions acordades; estant obligats a respectar-les, acatar-les i seguir-les, perquè així ho diu la llei de creació de l’AVL i l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Interpretar la llei i l’estatut esbiaixadament o negar-los com ha fet el CJC a qui posa en qüestió, radicalment, és al Consell Jurídic Consultiu.

Les institucions al servici del PP i de la dreta social i econòmica

Hi ha un problema de fons més greu i preocupant i és la voluntat explícita del PP i de la dreta social i econòmica de posar les institucions al servici dels seus interessos de grup; provocant una devaluació creixent de la qualitat de la democràcia a Espanya.  Les reduccions de drets civils i polítics a través de lleis restrictives, les ingerències continuades i partidistes en l’Agència Tributària, les unitats d’inspecció de Treball o de Sanitat, en la Comissió Nacional de la Competència, la Fiscalia, en el Tribunal de Comptes, el Tribunal Constitucional, sumat al funcionament classista de la judicatura, posen de manifest un programa polític profundament preocupant per a l’estabilitat democràtica i la cohesió social col·lectiva. El dictamen partidista del CJC a propòsit del valencià és una peça més en esta deriva, a més d’una nova manifestació de la singular idiosincràsia de la dreta valenciana des de 1977 als nostres dies.

Els defensors del valencià, NO!

La dreta política (i no sols la dreta) valenciana té el discutible honor d’haver enverinat la societat valenciana durant els últims 38 anys amb discursos xenòfobs, excloents i irracionals amb el pretext de l’anticatalanisme lingüístic. Tot això revestit d’una farisaica i, en la majoria de les ocasions, falsa defensa del valencià. Llengua que, llevat de casos comptats i extraordinaris, la immensa majoria de la dreta valenciana (i una part no menor de l’esquerra) desprecia, considera inferior, no transmet als seus fills i filles, i per la qual no han fet cap mena de política pública mitjanament favorable, amb l’excepció feta d’alguns aspectes de la política lingüística de l’època de govern d’Eduardo Zaplana  (va mantindre la inèrcia de les iniciatives d’expansió de les línies en valencià encetada per Joan Romero i va promoure la creació de l’AVL).

Eduardo Zaplana i Francisco Camps

Certament, els defensors del valenciano o millor del valencià, NO! no es circumscriuen al món conservador valencià, i tampoc no tot el món conservador valencià és contrari al valencià amb l’excusa de ser anticatalanista; però és evident que des de fa 38 anys, després que UCD i AP posaren en marxa la guerra de la llengua, amb continuats i repetits episodis de kale borroka, la dreta valenciana ha sigut incapaç d’escapar d’este discurs. Li va servir per a bloquejar políticament a l’esquerra valenciana en la Transició, per a conquistar l’hegemonia ideològico-identitària en la societat valenciana molt abans que guanyaren les primeres eleccions en 1993, i finalment per a convertir el PP valencià en el partit autènticament representant dels interessos dels valencians, idea amb moltes reminiscències totalitàries i antiliberals. Ara que el PP tem perdre la Generalitat, les diputacions i els grans ajuntaments, torna a traure l’espantall de l’anticatalanisme i la llengua per mobilitzar els seus. Però la realitat ja no és la que era i l’anticatalanisme clàssic i blaver de fa unes dècades tampoc és el que un dia va arribar a ser.

El món de la Transició (anticatalanisme blaver inclòs) s’enfonsa

A Espanya, i per descomptat a un lloc perifèric com la Comunitat Valenciana, el sistema polític sorgit amb la Transició i amb ell els conflictes i solucions generades entre 1975 i 1982, estan en crisi profunda. Des del rei avall tot està en qüestió: els partits polítics majoritaris i més compromesos amb el sistema (PP, PSOE, CiU i EAJ-PNV), la judicatura, els sindicats, l’estat autonòmic, la relació entre els interessos públics i els privats, l’oligarquia econòmica, l’Estat de Benestar i el propi sistema productiu i laboral. Amb major o menor intensitat la crisi econòmica també ho és social, política i institucional. I, en l’àmbit valencià, estes crisis adquerixen una dimensió particular i afecten també a l’anticatalanisme valencià de les últimes dècades, de formes blaveres.

Eixe anticatalanisme, malgrat que no està extingit, no deixa de perdre valor polític cada dia que passa. Bona part del blaverisme sincer de la Transició i els anys 80 del segle passat, antics blasquistes, valencianoparlants que havien abandonat la transmissió familiar de la llengua o que havien assumit plenament el discurs xenòfob de l’autoodi a la llengua pròpia han mort o han envellit massa per a ser persones políticament actives (encara que voten). La major part dels que fa trenta anys van abandonar les formacions d’esquerra (bàsicament, el PSPV-PSOE) per considerar-lo massa catalanista fa molt de temps que són fidels votants del PP i no dubten en seguir votant este partit. Demogràficament, el vot i el sentiment blaver no ha deixat d’esvair-se en els últims 25 anys.

Rosa Díez (UPyD)

Hui, traure a passejar la llengua és un recurs desesperat del PP que sent terror (i més en sentirà després de les eleccions europees) a la pèrdua de l’immens poder polític, humà i econòmic que acumula, amb el desconcert habitual dels milers de carreres polítiques i funcionarials sense fonament, col·locats, subvencionats, xarxes clientelars i aprofitats que pul·lulen en els ajuntaments, diputacions, Generalitat i Govern central. Però ocorre que l’anticatalanisme blaver ja no lleva vots a les forces alternatives al PP per l’esquerra (PSPV-PSOE, Compromís o EU), i al contrari pot tornar-se en contra del PP ja que alimentar l’anticatalanisme pot afavorir directament les forces que li mengen terreny per la dreta (UPyD, Ciudadanos y VOX) no tant perquè estos partits siguen blavers, sinó perquè són estructuralment nacionalistes espanyols i anticatalanistes, i perquè el futur de l’anticatalanisme valencià serà cada vegada més espanyolista a l’estil de Madrid o Extremadura, posem per cas, i no necessitarà disfressar-se de regionalisme valencià a l’estil blaver. El PP, com li passa amb FAES o amb les TDT d’extrema dreta, alimenta mostres que, tard o d’hora, acabaran per endur-se’n, si més no, bona part del seu electorat.