I encara queden dos anys de legislatura!

L’actual legislatura política es fa molt llarga. Els governs han perdut en només dos anys bona part de la legitimitat i representativitat originària. Al País Valencià, el PP, després de 18 anys a la Generalitat, ofereix un balanç decebedor. Fóra bo comptar amb un projecte col·lectiu, mínimament coherent, nou i alternatiu per a superar la crisi i per a cohesionar i modernitzar la societat; però, fins ara, no s’hi veu energia suficient per a fer-lo possible. Mentrestant, les enquestes projecten escenaris polítics diferents (i no necessàriament millors) als actuals i com gran part del malestar i el ressentiment socials estan al marge o en contra de la política institucional.

Augmenta la gent sense partit que els represente al parlament

Tots els darrers estudis d’opinió mostren l’augment de l’abstenció i del vot sense representació política (vot nul, en blanc i a partits irrellevants). En les eleccions valencianes de 2011, l’abstenció fou del 30%, i el vot sense representació (excloent-hi UPyD) sumà el 6% del cens. En total, prop de 1.270.000 persones. Ara, si les enquestes no s’enganyen, l’abstenció decidida sobrepassa el 35% (1.260.000 electors), i el vot sense representació superaria el 7% del cens (250.000). És a dir, el 42% de l’electorat no generaria representació parlamentària i és una opció amb tendència a créixer.

 

PSOE, con respiración asistida

Con el PP desbordado por la corrupción. Con Rajoy deambulando en el mundo de simplezas ideológicas en el que habita. Con un Gobierno inepto, agotado y lacerante. Con la derecha social, económica, mediática e intelectual asaltando el Estado de Bienestar. Con las instituciones constitucionales en crisis (Casa Real, partidos, sindicatos, CEOE e Iglesia Católica incluidos) y los fundamentos básicos del sistema democrático puestos en cuestión. Con un sistema productivo desestructurado y todos los indicadores mostrando un aumento de las desigualdades sociales, el paro, el fraude fiscal, el empobrecimiento; mientras estamos a la cola del mundo desarrollado en educación, investigación o innovación productiva. Con una sociedad abatida y crecientemente resentida. Es especialmente preocupante la inanición del resto de partidos políticos y especialmente la ausencia de alternativa y la inoperancia del PSOE: el único partido que, a pesar de su decadencia e independientemente del poco o mucho entusiasmo que genere, todavía es capaz de estructurar un gobierno medianamente sólido, diferente y mejor al del PP. Imaginar a Cayo Lara o Rosa Díez presidiendo el Gobierno de España es una quimera o una pesadilla, según quien lo mire. Mientras tanto, la parálisis política de los partidos (grandes y pequeños) es radical. Sólo hay que recordar que las dos principales iniciativas políticas del último año, dejando a un lado lo que tiene su origen en el PP y su gobierno, provienen de la ciudadanía (moviendo contra los desahucios y proyecto independentista catalán) y no de los partidos, que están perdidos en la zozobra y parecen instrumentos oxidados para hacer frente a la crisis.

 

No hay oposición alternativa

La respuesta socialista a casi todas las medidas del Gobierno de Rajoy y a la corrupción que atenaza al PP ha evidenciado que sus elites decisivas del PSOE tienen serias limitaciones para la acción política. En términos generales, han seguido una lógica reactiva, a menudo invisible y, con frecuencia, contradictoria con lo hecho por el gobierno de Zapatero hace sólo un par de años. Este otoño, rozó el ridículo en la negociación con el PP de una solución a la crisis de los primeros suicidios por desahucios, de la que se desmarcó a última hora. En el caso Bárcenas, el aire de indeterminación ha sido mayúsculo: sin salirse nunca de las frases tópicas, haciendo seguidismo de las últimas noticias de la prensa o llevando a cabo una carrera por mostrar declaraciones de la renta que sólo alimentan la idea de que todos los políticos son iguales y desvían la atención del problema central.

Freedom for Catalonia? (i 2)

A Espanya avança l’espanyolisme uniformista; a Catalunya la desafecció respecte Espanya. Tres moments, un procés històric. Hegemonia autonomista dels setanta i vuitanta. Federalisme en els noranta i principis de segle. I, ara, un independentisme creixent des de 2005. Del catalanisme difús i transversal a l’escissió entre unionistes i sobiranistes. Però la independència de Catalunya dependrà del que facen les elits polítiques, econòmiques, funcionarials i mediàtiques dominants a Espanya (Madrid). Mentrestant, la crisi continua esgarrant les estructures socials i modificant tots els escenaris coneguts. 

Freedom for Catalonia? (1)

Tres eleccions, tres Catalunyes?

Pel novembre, eleccions a Catalunya. 28N de 2010, CiU derrota les esquerres catalanes i governarà la Generalitat amb el suport del PP. 20N de 2011, CiU supera el PSC per primera vegada en unes eleccions generals i els principals partits estatals (PSOE i PP) sumen més que la resta. 25N de 2012, CiU guanya les eleccions, amb una distància enorme sobre el segon; però perd vots, escons i lideratge: en front, un panorama fragmentat. Dos anys, tres eleccions, tres realitats polítiques i, en l'horitzó, un referèndum.

Tres Catalunyes?

No hi ha tres Catalunyes diferents; però cada elecció dels últims dos anys mostra una fotografia singular de la realitat catalana. Els motius són diversos. Hi ha una dinàmica electoral canviant i bastant volàtil: les fluctuacions de vots a PSC, ERC, PP, C’s, SI i, fins i tot, ICV són molt elevades i només CiU manté un nombre de suports estable. Hi ha abstenció diferencial: electors que no voten en les generals i uns altres que no ho fan en les autonòmiques. La participació ha crescut en cada una de les convocatòries, i això vol dir que els votants concrets no són mai els mateixos. I també perquè el creixement del sobiranisme i l’unitarisme està alterant el sistema polític català.